Robinson, Dave & Groves Judy. Political philosophy. UK. Icon Books. 2012 (p 175)
Inicialment la ciència política s’ha
interessat pels individus i després pels governs.
Comunnitat: petits
grups de persones que comparteixen valors.
A les ciutat-estat gregues la societat u l’estat
eren indistingibles. Els ciutadans tenien drets i deures. El filòsofs grecs
eren “argumentatius”... eren moderns perquè eren crítics.
Plató era “comunitari”,
una societat governada per una elit.
Pitàgores: els números.
Aristòtil,
introdueix la idea de la importància de la raó. Com que la
infal·libilitat no existeix, cal apel·lar a la raó pragmàtica.
Ideologia, la teva
visió de la naturalesa humana determina els teus criteris ètics i la conducta
respecte a altres.
Evolució: la col·laboració
i el treball en equip són estratègies de supervivència. Els humans som “cooperadors
egoistes” que basen la seva conducta en la reciprocitat (jo t’ajudo
si tu m’ajudes). Però es pot coopera i competir.
L’estat és un invent recent. L’imperialisme
ha estat una realitat política a Europa, des d’Alexandre el Gran fins l’Imperi
Romà.
Niccolò Machiavelli (1469-1527): La moralitat cristiana no és apropiada per cap príncep
que es vulgui mantenir en un estat fort. La major part de la gent està més
interessada en la seguretat que en la moralitat dels seus governants. Machiavelli
parla del poder.
Thomas Hobbes (1588-1679):
Leviathan (1651): l’estat és una creació artificial. Els éssers humans
eren “psicològicament egoistes”, programats per a la seva supervivència i
prosperitat. Com que els béns són escassos, la violència és endèmica. “El
dilema del presoner”. Hobbes diu que hi ha “lleis naturals”. Els éssers humans poden
tenir relacions socials gràcies als pactes. El govern (fins i tot el
rei) mana a través d’un “consentiment contractual”. Els crítics diuen que la “naturalesa
humana” no és tan fixa i determinada com diu Hobbes.
John Locke (1632-1704):
Two Treatises of Government (1670). Els éssers humans poden distingir
entre el bé i el mal. Les “lleis de la natura són “racionals”, la qual cosa les
fa universals i absolutes. Locke parla de concepte de propietat. Locke
mai no va qüestionar les desigualtats socials. El ciutadà accepta el govern per
preservar la seva propietat. Però el govern ha de tenir poders limitats. Locke
parla de la importància de la separació de poders: legislatiu, executiu i
judicial. Rule of law = Estat de dret, que es basa en rendició de
comptes, lleis justes, govern obert i justícia
accessible i imparcial. El consentiment per ser governat implica que hi hagi debat
públic i elements per poder triar. El capitalisme i la propietat són
“naturals” com la mateixa societat.
Locke i Hobbes: el paper de l’estat és
regulador
David Hume (1711-1776):
Estar subjecte a les lleis no vol dir que el govern et pugui coaccionar. Cal
limitar els poders de l’estat.
Jean Jacques Rousseau (1712-1778): L’ésser humà era “pur” en estat natural i és la societat
que el perverteix. Però els ésser humans es poden educar. La política és una
branca de l’ètica. Rousseau apel·la a un comunitarisme que és inconsistent.
Voltaire (1694-1778):
Denise Diderot (1713-1784):
Revolució francesa
(1789):
· Maximilien Robespierra (1758-1794):
· Marie-Jean-Antoine Nicolas de Caritat, marquès de Condorcet (1743-1794)
· Louis-Antoine Saint-Juste (1767-1794)
Charles Fourier (1772-1837):
Molts individus són víctimes ignorants de la societat. La història mostra la inevitabilitat
de la il·lustració i el progrés.
Karl Marx (1818-1883):
El progrés existeix. Dibuixa un escenari de societat sense estat entre iguals
que arribarà després d’un breu període transitori de “dictadura del
proletariat”. La realitat és que en els estats comunistes, l’estadi
intermedi es va fer permanent, Els ciutadans dels països de l’est van celebrar
el col·lapse dels règims.
Claude-Henri Saint-Simon (1760-1825): pare del “socialisme francès”. El conflicte de classes
és la causa més important pel canvi social.
Robert Owen (1771-1858):
pare del “socialisme anglès”. La violència no és necessària perquè es produeixin
els canvis. Implicat en moviments cooperatius i sindicals. Rarament els pobres
són pobres perquè siguin ociosos o irresponsables.
Anarquisme: les
societat es poden organitzar sense necessitat de la coerció de l’estat.
· William Godwin (1756-1836): Equiry Concerning Political Justice (1793): societats sense estat.
· Pierre Proudhon (1809-1865): La igualtat és essencial perquè hi hagi llibertat. Mutuaalisme.
· Mikhail Bakunin (1814-1876): Els individus rebran una remuneració apropiada a través del col·lectivisme.
· Peter Kropotkin (1842-1921): Tots els béns han de ser comunals (comunisme).
Georg Wilhem Friederich Hegel (1770-1831): la societat civil i l’estat són, si fa no fa, la mateixa
cosa. Com Rousseau, creia que hi ha una relació complexa entre els individus
que fan la societat i la societat que influeix en els individus. The
Philosophy of Right (1820): els
éssers humans són animals socials definits per la seva relació amb els altres.
L’estat fa possible la “llibertat racional”. Les elits es basen en la
meritocràcia (com deia Plató). S’ha acusat Hegel de ser un profeta del
nacionalisme prussià. Hegel creia que la història és essencialment l’evolució i
la narrativa progressiva de la consciència humana col·lectiva. La consciència
humana evoluciona a partir de conflictes i resolucions. És a dir,
de la dialèctica. Els estats i els ciutadans creixen conjuntament amb més
racionalitat a través d’un procés teleològic al llarg del tems.
(teleològic = dirigit per objectius).
Edmund Burke (1729-1797):
conservador. Els anglesos van canviar el seu rei (1688) sense destruir el règim
estable.
Thomas Paines (1737-1809):
el 1775 va emigrar a Amèrica i va donar suport a la revolució americana
Karl Marx (1818-1883):
El progrés existeix. Progrés a través de les contradiccions. Materialisme
dialèctic. Estudi científic de l’economia. El capitalisme NO és inevitable.
El capitalisme es manté per una conspiració de l’estat. El món no s’ha d’interpretar,
s’ha de canviar. Communist Manifiesto (1848). Els individus
contribueixen en funció de les seves habilitats i reben en funció de les seves
necessitats. En una societat sense classes l’estat es marcirà progressivament. “el
capitalisme, i el seu fill “l’estat modern”...”
Adam Smith (1723-1790):
el capitalisme és inevitable. Paper del mercat.
David Ricardo (1772-1823):
Theodor Adorno (1903-1969):
L’adoctrinament ideològic és tan arrelat que és quasi impossible canviar les
societats capitalistes modernes.
Herbert Marcuse (1898-1979):
Va introduir la terminologia freudiana. Les societats capitalistes tenen alguns
trets autoritaris. Argumenta que els éssers humans acaben sent “esclaus feliços
del capitalisme”.
Antonio Gramsci (1891-1937):
La realitat humana es forma a partir de les idees no solament a través de l’economia.
Francis Fukuyama (1952):
The End of History and the Last Man (1989). L’economia capitalista
sembla del tot natural perquè no hem conegut res diferent.
Conceptes.
o Justícia. Garantir que els individus puguin aconseguir els seus desitjos sense obstacles.
o Tolerància. Ningú no té el monopoli de la veritat.
o Votar. Els ciutadans poc poder polític real.
o Perdedors. En totes les societats econòmicament competitives sempre hi ha perdedors. El problema de la distribució.
Jeremy Bentham
(1748-1832): Utilitarisme, entre el plaer i el dolor. Creu, com Hobbes,
que l’ésser humà és innatament egoista. Sempre hi ha una desigualtat
inevitable, però l’estat ha d’intervenir per mitigar aquesta desigualtat. Els
utilitaristes, com Bentham i Mill, sostenen que cal obeir l’estat perquè en traiem
profit.
John Stuart Mill (1806-1873):
Utilitarisme: cal taxar els beneficis fins al punt que no limitin la iniciativa
a produir més. Introdueix la qualitat, a més de la quantitat, en les
valoracions. L’utilitarisme vol limitar la “tirania de les majories” i és, fins
a cert punt, elitista. L’objectiu és “maximitzar els interessos de la població”.
El repte és el respecte a les minories.
Robert Nozick (1938-2002):
El paper de l’estat ha de ser mínim. Fins i tot la policia s’ha de privatitzar.
John Rawls (1921):
The Theory of Justice (1971). Contractualisme. Els individus
racionals s’estimen més viure en societats on hi hagi redistribució de la
riquesa.
Immanuel Kant (1724-1804):
The Theory of Justice (1971). En els “contractes” no hi ha d’haver
minories perjudicades.
Karl Popper (1902-1994):
Les societats totalitàries tendeixen a ser telelògiques i utòpiques. Les
societats saludables són plurals i toleren un ampli ventall d’’opinions polítiques.
Isaiah Berlin (1907-1997):
La llibertat pot ser “negativa” (l’estat posa límits a algunes llibertats
individuals – governs de dretes) o “positiva” (la llibertat ofereix
oportunitats i possibilitat d’elecció – governs d’esquerres interessats en el
fet quer la pobresa o la poca educació no interfereixin amb l’aprofitament de
les oportunitats).
Alasdair MacIntyre
(1929): Liberals. La llibertat econ`´omica individual no és l’únic valor
polític i moral. Les societats plurals no tenen valors únics.
Jean Françoise Lyotard (1924): The Postmodern Condition (1979). Pronostica la caiguda
de les grans narratives, com la
Il·lustració i el Marxisme. Recomanan sèries diverses de “petites narratives polítiques”,
Michel Foucault (1926-1984):
El coneixement i el poder estan sempre vinculats. Cada societat té els seus “paradigmes
polítics” de la veritat. No hi ha un únic paradigma de “veritat”.
Mary Wollstonecraft (1759-1779): El moviment feminista sorgeix directament de la
il·lustració.
Jünger Habermas (1929):
Els governs occidentals hauran de fer front a una “crisi de legitimitat”.
Societats democràtiques saludables: basades en valors pre-capitalistes, com la confiança i el suport
mutu.
Capitalisme: es
basa en l’interès personal i la competició.
