Mario Bunge va néixer a Buenos Aires el 1919. Va estudiar filosofía i des del 1966 treballa a la Universitat McGill, de Mont-real, com a responsable de la càtedra Frothingham de lògica i metafísica.
Aquest video és un bon resum del llibre (dura més d'una hora, però és molt interessant).
Les
medicines tradicionals (Hipòcrates, ayurvedes o xinesos) tenen el gran mèrit d’haver
definit les malalties com a processos naturals sense relació amb els deus. Cap
no aporta tractaments eficaços (semblen més placebos que tractaments) però la
majoria, especialment la medicina hipocràtica, fan recomanacions útils sobre els
estils de vida.
El
retorn a medicines tradicionals o complementàries a causa dels abusos o de les
deficiències de la medicina “oficial” és tan irracional com renunciar a la
democràcia perquè és limitada i corruptible (p. 26)
La
medicina actual és sistèmica i, per tant, també és analítica, mentre que la
medicina tradicional és holística. Però, per descomptat, en voler tractar la totalitat,
a l’hoslistica se li escapen les característiques de les parts. Això explica el
fracàs de les terapèutiques holístiques.. (p. 32). Per entendre un sistema cal
tenir en compte: composició, entorn,
estructura i mecanismes.
El constructivisme
social nega d’alguna manera que la malaltia sigui un procés objectiu. George Canguilhem(1904-1955) diu que les malalties són desviacions de normes o regles de
conducta... la malaltia no seria un trastorn biològic sinó una construcció
social (p. 64). Les malalties són processos naturals, però el seu reconeixement
com a problemes mèdics depèn del coneixement i dels judicis de valor (p. 65).
L’obesitat infantil durant molt de temps era signe de bona salut...
És
molt útil la diferència que fa entre probabilitat i freqüència. . Les freqüències
(les mitjanes i les variacions) són propietats col·lectives. Les probabilitats
són propietats individuals i es relacionen amb l’atzar (la probabilitat que un
individu a l’atzar tingui un problema determinat). Només es pot parlar de
probabilitat quan hi ha atzar (p. 98).
En
definitiva, Bunge parla de la medicina com a relació de múltiples sistemes
emergents, com en capes, que es relacionen entre ells. El reduccionisme pot
ajudar a explicar aquestes relacions entre nivells, però no té visió de
sistema. Des d’aquesta perspectiva sistèmica es pot entendre que Roma tenia una
medicina molt primitiva però una salut pública molt avançada: clavegueres (cloaca màxima), aigua corrent, latrines
a tots els campaments militars (a la I Guerra Mundial van morir més soldats de
diarrea que de ferides)...tot això va ser obra de funcionaris, militars,
enginyers o artesans. Tot i que es va invocar la deessa Salus, els metges no
van ser consultats (p. 168). Un sistema (salut pública) estava més desenvolupat
que un altre (metges).
Dues perles finals:
La
longevitat en si mateixa no es desitjable, allò que convé és la prolongació de
la vida disfrutable i, si és possible, també útil (p. 174)
La
Medicina es troba en una era prenewtoniana (p. 194). La medicina ja va tenir el
seu Galileu: Claude Bernard (1813-1878). Quan apareixerà el Newton de la Medicina? (p. 197)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada