Galileu o Galileo
Galilei (1564-1642) és el primer científic modern (p 15). Galileu, Leibniz
(1646-1716) o Newton (1643-1727) van posar els fonaments de la ciència moderna
perquè van resoldre una paradoxa que els filòsofs grecs no havien pogut resoldre:
la manera d’abordar les estructures complexes, de quina maneja conjugar allò
individual (allò que és complex) amb l’universal (allò que és simple) (p 16).
Ptolomeu a Cosmographia: comença per conèixer les
parts i coneixeràs el tot (p 29)
Leonardo da Vinci
(1452-15199 rebutjava qualsevol opinió que no es pogués comprovar per
l’experiència....les úniques portes obertes al coneixement veritable de
l’univers són l’observació i l’experiència (p. 38). Leonardo no va
comunicar allò que feia. La comunicació és la base del progrés
científic...Leonardo va fallar en un aspecte fonamental de la pràctica
científica, com és el fet d’influir en el desenvolupament de la pròpia ciència
i promoure la discussió (p 40). El somriure de la
Mona Lisa podria correspondre al somriure d’un cadàver? (p 43).
Jean-Baptiste Lamarck
(1744-1829) va proposar que l’evolució es basava en l’adaptació de les espècies
al medi...(p 50)...l’individu és la unitat de l’evolució (p 56)
Georges Cuvier (1769-1832)
va proposar la “llei de correlació d’òrgans”: la modificació d’una sola peça
implica la modificació de totes les peces de l’organismes... per tant
l’evolució és impossible (p 51)
Charles Darwin (1809-1882)
introdueix la idea de la població com unitat de l’evolució (p 60)...com que les
poblacions naturals són variables, els individus que presenten unes
característiques adequades per a viure en un entorn determinat (els més ben
adaptats) sobreviuran i, per tant, transmetran aquestes característiques a la
descendència (p 60). Aquesta
idea de les poblacions es podria extrapolar als equips?
L’evolució de la
vida és contínua, però el registre geològic és notablement discontinu (p 66). Ernst Haeckel
(1834-1919) va proposar (1874) una llei biogenètica fonamental segons la qualk
“els organismes, durant l’ontogènia, en major o menor mesura, recapitulen la
filogènia” (p 85) -que s'ha demostrat que no és certa i que al final implica que hi ha un "progrés" i una "direcció". Per Pierre Teilhard
de Chardin (1881-1955) l’evolució és un procés ascendent que porta
irrefrenablement a un increment de la complexitat (p 119)...l’evolució
s’integra amb la Divinitat en el Punt Omega (p 1259)
Miquel Crusafont
Pairó (1910-1983) i Jean Piveteau (1899-1991) eren seguidors de
Teilhard...Teilhard era el màxim exponent de la idea de progrés evolutiu (p
138).
És
curiós observar la gent que estava més o menys d’acord amb Teilhard. Julian
Huxley (1887-1975) no era religiós però
d’alguna manera pensava en el progrés humà (p 145): l’evolució és un procés
progressiu. A Catalunya l'Eudald Carbonell ha manifestat el seu interès per Teilhard.
El concepte de
progrés biològic és un denominador comú d’una bona part dels protagonistes de
la teoria sintètica de l’evolució,
com Theodosius Dobzhansky (1900-1975) o George
Ledyard Stebbins (1906-2000).
L’evolució és un
procés oportunista i no existeixen línies de progrés ni direccions preferents (p 147). A l’aproximació de
l’evolució des del marxisme encara hi ha una admiració per Lamarck...
especialment pel fet del paper que juga la voluntat de l’individu en l’evolució
(p 149).
Jacques Monod
(1910-1976): la vida es caracteritza per dues propietats que la diferencien de
la matèria inert: invariança i teleonomia...la vida no és un fenomen necessari (p 152). Monod.. parla de
Teilhard...i està sorprès per la manca de rigor i l’austeritat intel·lectual
d’aquesta filosofia (p 153)
Crusafont...dona
suport al concepte d’ortogènia (p 168)... Margalef (p 169). La teoria de la
ortogènesi proclamava l’existència de tendències evolutives que es
desenvolupaven independentment de la selecció natural (p 174)
Simpson: l’evolució
no és predictiva (p 180).
El “creacionisme
científic” és una contradictio in
terminis (p 190).
Els desastres de Lysenko
o Ivan M Michurin van anar aparellats a la “purga” de científics de prestigi Nikolái
I Vavilov (1887-1943) i, directament, a l’assassinat d’altres oponents. Després de cada
intromissió de la política en la ciència com a mínim hi ha la complicitat d’un
científic que vol servir-se de la política per imposar les seves tesis (p 206)
..Stephen Jay Gould
(1940-2002): l’evolució ha representat una disminució en els dissenys bàsics (p
241)...Gould: en els
grans processos macroevolutius... han emfatitzat el caràcter impredictible de
l’evolució, especialment quan hi ha extincions
en massa (p 244). Gould s’oposa frontalment
a allò que ell anomena el reduccionisme darwinià, el màxim exponent del qual és
en Richard Dawkins (el “gen egoista”) (p 247)
Les espècies no
s’originen gradualment a partir d’altres espècies sinó que apareixen
abruptament a partir de petites poblacions perifèriques que no es poden
reconèixer a partir del registre fòssil (p 247)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada