Topología de la violencia (28)

 Han, Byung-Chul. Topología de la violencia. Barcelona. Herder Editorial SL, 2016 (p 197)

M'ha costat molt de llegir-lo.

La violència ha passat de ser explícita, directa i clara (externa) a una forma de violència que es trasllada a l'interior, es torna invisible. La violència "interior" es relaciona amb la sobreproducció, la sobrecomunicació, la hiperatenció i la hiperacitvitat.

La violència no es fa evident per la confrontació sinó per la contaminació (p 19)

La societat del rendiment és la societat de l'autoexplotació. El subjecte de rendiment s'explota fins el burnout (p 21)

L'economia capitalista es preocupa més per la supervivència que per la "bona vida" (p 38)

En la societat del rendiment no cal coacció externa. La pressió està en els objectius ... però sovint els objectius són inassolibles (p 51) = més pressió.

Hi ha una violència sistèmia, que s'exerceix sense dominació (aparent), que porta a una autoexplotació. és una violència que afecta a tot el conjunt de la societat (p 122)

L'imperatiu del rendiment transforma la llibertat en coacció (p 135) El burnout i la depressió estarien relacionats amb aquesta coacció.

"El antagonismo social no se desarrolla entre lo global y lo singular. La sociedad contemporánea, en la que se perfila una erosión de lo social cada vez mayor, más bien produce egos aislados encerrados en sí mismos con un débil vínculo con el nosotros, que se encuentra en una intensa relación de competencia" (p 144)

Han torna a tocar el tema de la transparència: solo las máquinas son absolutamente transparentes...  La política de la transparencia es una dictadura de lo idèntico (p 151)

"Hoy en día, el control no se presenta como un ataque a la libertad. Más bien hay una coincidencia entre libertad y control. Uno se entrega por voluntad propia a la visión panóptica. El usuario transparente es víctima y, a la vez, verdugo. Todos construyen activamente el panóptico de la red. La comunicación libre y el control panóptico se acoplan y se hacen indiscernibles" (p 157)

La ultraproximidad se transforma en algún momento en una indiferencia sin distancia (p 167)

"La sociedad contemporánea se caracteriza por el hecho de que el sentimiento de pertenencia ha desaparecido en todos nosotros, en todas partes" ...El aislamiento no genera ningún poder (p 181)

"La sociedad está atravesada por un proceso de descomposición de lo social, de lo común y lo comunitario... lo común se está derrumbando. La privatización se adentra hasta los confines del alma (p 181)

Nietzsche pensaría que la hiperactividad es algo repugnante (p 196)

Transforming the Patient Experience (27)

Choctaw, William T. Transforming the Patient Experience. New York. Springer. 2016 (p 57)

Anecdotari d'una vida mèdica (26)

Morera, Josep. Anecdotari d'una vida mèdica. Barcelona. MarketingMente. 2016 (p 255)

Aquest és el cartell de la presentació del llibre d'en Josep Morera. He llegit el llibre d'una tirada. És un llibre fresc, irònic (com va dir en Josep el dia de la presentació) i en molts aspectes divertit. També és sincer quan parla d'ell (el punt obsessiu, la por a la mort o als miralls). A banda de l'amable lectura, però, a mi m'ha fet pensar en la generació de metges com en Josep Morera. Aquesta generació és la que em va ensenyar l'ofici. Moltes de les anècdotes em recorden les guàrdies a la Vall d'Hebron ("la Franco"), quan hi vaig ser durant el tercer any de carrera i a sisè.

El llibre tradueix tres actituds dels metges dels quals vaig aprendre l'ofici:

CURIOSITAT: aquesta generació de metges eren curiosos i al llibre es veu ben clar. El plaer de rebre una consulta d'un company era doble: primer el reconeixement (un pensament d'ego va bé en qualsevol menú), però sobre tot la consulta era un estímul per la curiositat. On és el misteri d'allò que li passa al pacient? Trobar el detall, el desllorigador. Aquest és el plaer del repte. El llibre és ple d'evidències al voltant de la curiositat: "ho haig de buscar", "recordo un llibre..."

PROFUNDITAT: La generació dels meus mestres solien anar fins al final. El prof. Robert (de Lyon) sempre deia que per atendre bé els pacients s'ha d'anar jusqu'au bout, fins al final. En Josep Morera i un col·lega (en G...em sembla que sé qui és) van anar a veure una pacient a casa després de la guàrdia. No ho van fer només per curiositat, és una manera d'anar fins al final.

MIRADA LATERAL. Les coses moltes vegades no són com semblen. La capacitat d'agafar perspectiva o de mirar-les d'una manera diferent és una virtud clau de la pràctica clínica. Per això cal evitar les suposicions o els prejudicis i tenir molt en compte el context. Aquesta mirada lateral s'aconsegueix estudiant molt (i es pot estudiar fins i tot als pisos sense clau a la porta, com descriu bé al llibre). Però per tenir una bona mirada lateral és crucial el currículum extra-acadèmic: llegir de tot i d'una manera inasaciable.

Amb aquesta visió de la pràctica de la medicina passa com amb la d'altres llibres. Per exemple, A fortunate man, de John Berger (interessant article sobre el llibre de The Guardian). Expliquen una manera de fer que segurament ja s'ha acabat. Però si deixem de banda els aspectes formals, la curiositat, la profunditat i la mirada lateral no caduquen.

En Josep Morera diu que no li agraden els miralls, però escriure un llibre és una manera de mirar-se al mirall i compartir-ho. Moltes gràcies.

Parlem de gestió amb Carles Capdevila

Avui, la Societat Catalana de Gestió Sanitària ha organitzat una col·loqui amb el Carles Capdevila (@CarlesCapde)  amb un tema central: la presa de decisions. Aquestes són algunes de les idees força que he apuntat (la interpretació és responsabilitat meva):

• En Carles Capdevila cita Zygmunt Bauman (Poznan -Polònia- , 1925) per remarcar que vivim en uns temps difícils, en un interregne. Viure períodes d'aquesta mena són atractius perquè lesd transformacions es veuen des de la primera línia: però són perillosos i irreversibles.
• En els interregnes només sobreviuen els optimistes.
• Fins el 2004 la societat ha tractat els adults com a nens. L'autoritat ens deia allò que havíem de fer: el metge ordenava el tractament, el periodista interpretava la notícia i el política censurava allò que li semblava, per exemple.
• Ara tots som adolescents. La societat reacciona com un adolescent: tot allò que diu l'"autoritat" és dolent, fem més cas d'un amic indocumentat que d'un estudiós, tothom pot fer periodisme, tothom...
• La societat fa pressió i l'única actitud raonable és comunicar bé les coses.
• Per comunicar bé les coses s'ha de dir la veritat.
• En aquest context la necessitat de canvi és evident. Es pot aplicar un criteri general: quan fem una cosa de la mateixa manera que la feiem fa 20 anys té poc futur.
• Els dos enemics més importants del canvi són els immovilistes i els gurús. Els gurús ens volen vendre fórmules màgiques i sempre han de "matar" algú.
• Prendre decisions en l'interregne és complicat perquè vivim en dos móns; el d'ara i el que ha de venir (però ara hem de prendre decisions pel món que ha de venir).

No hi ha mapes que ens indiquin per on hem d'anar, però quan una cosa que no ens agrada va molt bé, és molt important interrogar-se quins són els motius de l'èxit. Carles Capdevila posa l'exemple del "Reiki". Tots els científics rebutgen el "Reiki", però ell diu que quan ha de fer quimio li va bé. Potser algú s'hauria de preguntar per què va bé? té sentit identificar els factors clau i traslladar-los més que no pas copiar-los o calcar-los.

En un món de tensions i molt difícil (en un interrregne) s'ha de prendre una decisió: o dimitir o remar més fort.

La carrera hacia ningún lugar (25)

Sartori, Giovanni. La carrera hacia ningún lugar. Taurus. Barcelona. 2016 (p 100)