El dimecres de la setmana passada vaig anar al Teatre Lliure a veure la visió de Lluis Pasqual sobre
El Rei Lear. No tinc cap capacitat per fer judicis valoratius de l'obra (els meus coneixement teatrals són insignificants, limitats i esbiaixats). D'una manera general em va agradar (fins i tot podria arribar a dir que em va agradar molt, sense arribar al zènit). Fins i tot en alguns moments em va emocionar. Des de la primera final on seiem veure la
Núria Espert és impagable.
A la vista de la sang que córre per l'escenari (i no ho dic en sentit figurat) podriem pensar que, en una primera aproximació, és una obra sobre l'ésser humà, com a mínim en tres eixos:
- Un eix de la maldat i la bondat. Certament de maldat n'hi ha molta (traïdors, mentiders, envejosos). Però també és una obra sobre la bondat, la lleialtat i la solidaritat. Que també n'hi ha molta. Diuen que és una de les obres més tràgiques mai escrites i, en aquest cas es demostra que de mort (com en la vida real) n'hi ha una per a cadascú, els bons i els dolents.
- Un eix relacionat amb el declivi i l'envelliment. Del rei arrogant al rei en cadira de rodes.
- Però també hi ha un eix que es centra en el recanvi generacional.
Em vull centrar en el tercer eix, el del recanvi generacional. La proposta del Rei Lear aparentment sembla raonable: repartir el reialme entre les tres filles. Però el mètode falla des de tots els punts de vista:
- No es pot renunciar i voler mantenir privilegis.
- No es pot repartir i pensar que tothom estarà agraït per haver rebut la part que ha decidit qui reparteix.
- No totes les parts implicades veuen les coses de la mateixa manera.
- Potser algú ho vol tot i potser algú no vol res.
Si això s'aplica al sistema sanitari hauriem de preguntar-nos si estem fent un bon recanvi generacional. No vull entrar a fons en el tema, només apuntar-lo. Crec que ens enfrontem a temps de canvi que s'assemblen més a la reconversió industrial dels 80's que a un procés de millora i optimització. Cal recordar que la
reconversió industrial dels anys 80's al nostre país va ser un procés molt intens i, generalment, traumàtic. Atenció, els temps que venen no són temps de canvis "cosmètics".
No sóc capaç d'identificar cap generació que ella mateixa hagi liderat dos processos disruptius. La reconversió ha d'anar aparellada al recanvi generacional profund, efectiu i ampli. I com ha passat en política, la
feina ben feta no et protegeix de l'impacte del recanvi generacional i de la reconversió. Quan hi ha recanvis generacionals i reconversions és possible que es perdin coses bones de passat, però segurament només són "efectes col·laterals".
