Canvis en el model assistencial. Es resumeixen algunes intervencions que canvien el model assistencial de fa 30 anys:
- L'aparició de les Entitats de Base Associativa (EBA), és a dir, empreses amb ànim de lucre que gestionen equips d'atenció primària.
- Canvis en l'atenció continuada a través de les Unitats d'atenció continuada i urgències de base territorial (ACUT).
- Canvis en l'atenció als pacients institucionalitzats en residències.
- Organitzacions Sanitàries Integrades (OSI) que unifiquen la gestió d'atenció primària i hospital (gerència única). Paradoxalment és un model que no satisfà els professionals de l'Atenció Primària però que és un element clau de l'estratègia d'abordatge de la cronicitat al País Basc.
- Delegació de funcions a infermeria. A la premsa surten opinions molt contràries a la delegació de funcions a infermeria. D'entrada em sorprèn (o potser no, potser és una actitud defensiva)
Els meus mestres i amics Amando Martín Zurro i Andreu Segura identifiquen els punts clau de la nova Atenció Primària i Comunitària:
- Visió territorial (sense fer esment al paper de l'hospital)
- Salut comunitària
- Polítiques intersectorials.
- Integració social i sanitària
- Assistència personalitzada
- Capacitat resolutiva.
Un tema recurrent és la manca de recursos. Déu me'n guardi de posar en dubte el tema dels recursos. Però en una colla de correus privats sobre l'esdeveniment que he comentat, un investigador basc crec que posa el dit a la llaga: el model conceptual està molt bé però no s'ha investigat sobre les estratègies d'implementació del canvi. D'alguna manera es pateix del mateix mal que quan es fan estudis pilot. Tot va bé, però no és escalable. En lloc de fer prototips fem pilots. El model conceptual està molt bé, però no es parla d'una manera general de resultats del món real (es parla de resultats de la literatura, en contexts diferents i sempre en el marc d'estudis pilots). Que l'atenció s'ha d'acostar al pacient (a la comunitat) em sembla que no és qüestionable. No té sentit voler demostrar una cosa obvia. Allò que s'ha de fer és seguir l'evolució del canvi, fer un procés iteratiu que introdueixi nous elements a mesura que canvia el context. Cal avaluar allò que passa d'una manera continuada i triar el format més sostenible. El procés de canvi no té final.
A més, en tot aquest debat no es posa el pacient (ciutadà) en el centre real de la presa de decisions, Molts d'aquests debats es mantenen massa en l'àmbit professional (tècnic?, expert?). Una palanca de canvi (i de garantia democràtica) és la participació real de tots els implicats (especialment els pacients i els professionals més joves).
De vegades, els debats sobre els canvis en el sistema sanitari tenen tocs nostàlgics (la nostàlgia és un vici privat). Hi ha coses meravelloses que no són ni eternes ni repetibles. John Berger el 1967 va publicar Un hombre afortunado, un llibre sensible, respectuós i minuciós sobre la vida diària del Dr John Sassall, un metge rural anglès. És un exemple magnífic d'allò que no tornarà, que no tornarà de la mateixa manera.
Si parlem de procés de cani el primer punt clau és la participació dels pacients. Però el segon punt clau és la participació dels més joves.
El debat no és el canvi del model assistencial (o no és el primer debat). El debat és el recanvi generacional. Sergi Picazo parla de la Revolta generacional i explca ben clarament el paper de la generació nascuda entre el 1945-1965: la generació de la transició, la Generació T (la meva generació): "La Generació T ens ha arruïnat". La Generació T ha fet (hem fet) un efecte tap perquè de molt joves ja érem a tot arreu. I ens hi hem mantingut durant molt de temps.
No conec cap generació que hagi fet la revolució dues vegades. La Generació T ha de fer (hem de fer) dues coses molt importants: 1) escoltar més que parlar i 2) seguir corrent sense fer nosa.
A més, en tot aquest debat no es posa el pacient (ciutadà) en el centre real de la presa de decisions, Molts d'aquests debats es mantenen massa en l'àmbit professional (tècnic?, expert?). Una palanca de canvi (i de garantia democràtica) és la participació real de tots els implicats (especialment els pacients i els professionals més joves).
De vegades, els debats sobre els canvis en el sistema sanitari tenen tocs nostàlgics (la nostàlgia és un vici privat). Hi ha coses meravelloses que no són ni eternes ni repetibles. John Berger el 1967 va publicar Un hombre afortunado, un llibre sensible, respectuós i minuciós sobre la vida diària del Dr John Sassall, un metge rural anglès. És un exemple magnífic d'allò que no tornarà, que no tornarà de la mateixa manera.
Si parlem de procés de cani el primer punt clau és la participació dels pacients. Però el segon punt clau és la participació dels més joves.
El debat no és el canvi del model assistencial (o no és el primer debat). El debat és el recanvi generacional. Sergi Picazo parla de la Revolta generacional i explca ben clarament el paper de la generació nascuda entre el 1945-1965: la generació de la transició, la Generació T (la meva generació): "La Generació T ens ha arruïnat". La Generació T ha fet (hem fet) un efecte tap perquè de molt joves ja érem a tot arreu. I ens hi hem mantingut durant molt de temps.
No conec cap generació que hagi fet la revolució dues vegades. La Generació T ha de fer (hem de fer) dues coses molt importants: 1) escoltar més que parlar i 2) seguir corrent sense fer nosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada