Les écrivains engagent le débat (59)

 Diversos autors. Les écrivains engagent le débat. Paris. Editions Gallimard. 2017 (p 95)

Cuba i els catalans (58)

 Santacana. Joan. Cuba i els catalans. Barcelona. Albertí Editor. 2025 (p 194)

Molta descripció però ni una sola xifra. No hi ha dades de l'impacte del comerç amb Cuba. sempre igual!!!

Identidad (57)

Lalueza-Fox, Carles. Identidad. Barcelona. Editorial Crítica. 2026 (p 204)

Qui s'ha endut el meu formatge? (56)

 Johnson, Spencer. Qui s'ha endut el meu formatge? Barcelona. Edicions Urbano. 2000 (p 107)

De l'ésser humà i la natura (55)

 Vila-Abadal, Jordi. De l'ésser humà i la natura. Cabrera de Mar. Galerada. 2022 (p 226)

Els irresponsables (54)

 Chapoutot, Johann. Els irresponsables. Barcelona. Angle Editorial. 2026 (p 374)

He fet una primera aproximació al llibre a partir de CoPilot.

Cinc idees clau del llibre

1. Hitler no arriba al poder per fatalitat històrica

La idea central de Chapoutot és que el nazisme no fou el resultat inevitable d'una crisi econòmica o social. L'arribada de Hitler al poder va dependre de decisions concretes adoptades per persones concretes, especialment per les elits conservadores alemanyes. [alianzaeditorial.es], [casadellibro.com]

2. Les elits conservadores van pensar que podrien controlar Hitler

Polítics, militars, grans propietaris i empresaris van considerar que podien utilitzar el moviment nazi per derrotar l'esquerra i estabilitzar l'ordre social, mantenint ells el control real del poder. [alianzaeditorial.es], [casadellibro.com]

3. L'error fonamental fou la irresponsabilitat de les elits

Els "irresponsables" del títol no són principalment els nazis, sinó aquells dirigents conservadors que, conscients del risc, van facilitar l'accés dels nazis a les institucions. La irresponsabilitat consisteix a prioritzar interessos de classe, de partit o de poder per damunt de la defensa de la democràcia. [alianzaeditorial.es], [lacentral.com]

4. La destrucció de la democràcia es produeix des de dins

La República de Weimar no cau només per la força dels nazis. Cauen les barreres institucionals perquè sectors de la dreta tradicional decideixen cooperar amb l'extrema dreta. [alianzaeditorial.es], [onallibres.cat]

5. El llibre és una advertència per al present

Chapoutot estableix explícitament un paral·lelisme amb l'actualitat: alerta del perill que representa la normalització de forces extremistes quan són considerades simples aliades tàctiques o instruments útils per altres forces polítiques. [alianzaeditorial.es], [fnac.es]

---

El concepte de "Querfront"

Encara que el concepte és anterior al llibre i no n'és l'únic objecte, és molt útil per entendre'n el missatge.

Querfront ("front transversal" o "front creuat") designa una estratègia política en què sectors de la dreta radical i sectors provinents de l'esquerra comparteixen discursos o aliances puntuals contra les institucions liberals, parlamentàries o europees.

Definició pràctica

Quan actors polítics ideològicament diferents coincideixen en la deslegitimació de les institucions democràtiques i acaben generant un espai polític comú contra el "sistema", es produeix una dinàmica de tipus Querfront.

Exemples històrics

• Intent d'entesa entre nacionalistes radicals i sectors socialistes dissidents durant la República de Weimar.
• Aproximacions tàctiques entre nacionalistes, conservadors autoritaris i moviments revolucionaris antidemocràtics.

Possibles aplicacions actuals

Com a categoria analítica, alguns observadors l'utilitzen quan coincideixen:

• extrema dreta i extrema esquerra en discursos anti-UE;
• nacionalismes antagònics que comparteixen antiparlamentarisme;
• moviments conspiracionistes que atreuen activistes procedents de tradicions polítiques diferents.

Chapoutot no afirma que la història es repeteixi mecànicament; adverteix que la convergència de forces molt diferents contra la democràcia liberal pot tenir conseqüències imprevistes. [alianzaeditorial.es], [lacentral.com]

Transcripció de la primera part de l'Epíleg.

Imaginar l'afebliment dels nazis gràcies a una clatellada de la dreta no era en si mateix ni estúpid ni inconscient. En certa manera, també era el que havia volgut Brüning. Però [...] tolerar els nazis amb el compromís que tolerarien el gabinet Papen, cessar tot atac en contra seva i, alhora, multiplicar els atacs frontals només contra l'esquerra, no únicament contra els comunistes sinó també contra els socialdemòcrates, ignorar temeràriament tots els escrúpols constitucionals quan s'oposaven als seus plans, aquest és el que Papen i Schleicher van creure que era el mètode correcte contra Hitler [...]. Encara que no rebutgem per principis la política de Papen i Schleicher, encara que no la qualifiquem de boja o imprudent [...] deixem de formular un judici tan benigne quan considerem la manera com va aplicar-se i quan ens adonem que va tenir com a conseqüència, precisament, el que pensava evitar: el poder total dels nazis[1].

Ministerialdirektor Dr. Arnold Brecht,

Mit der Kraft des Geistes, 1967

 Sens dubte, al lector contemporani li deu haver sonat alguna cosa del que es designa amb la interessant paraula actualitat[2] i l’Alemanya del 1932. Tantes coses que l’enumeració podria ser una mica pesada:

·         una política d’austeritat, dogmàtica, que agreuja la crisi i la misèria;

·         un poder executiu que adopta mesures de destrucció del model social alemany a cops de 48-2;

·         una esquerra socialdemòcrata que sosté aquesta política a fi, diu, d’evitar el pitjor;

·         un règim polític que, a partir de 1930, es presidencialitza i concentra uns poders exorbitants en les mans fal·libles d’un home no exageradament intel·ligent, però orgullós i cabut;

·         el regne de les camarilles, que, a través d’una lògica de darwinisme invers, basant-se en l’afalac, promou els més incompetents i els menys dignes, els que estan disposats a degradar-se per convertir-se en «consellers» i a partir d’aleshores donar de tot menys consells de debò;

·         una dissolució fracassada;

·         una segona dissolució, perillosa, inepta, vist el context de creixement de l’extrema dreta, però demanada per aquesta mateixa extrema dreta, i acordada com a prova de bona voluntat;

·         una derrota dolorosa a les legislatives;

·         no tenir en compte els resultats de les eleccions;

·         la condemna dels «extrems» i la precisió, immediata, que n’hi ha que són més extrems que d’altres, que els que defensen la nació, els valors i la propietat seran sempre més preferibles que l’esquerra;

·         un milionari, magnat dels mitjans i posseït per la missió de buscar la resurrecció nacional, que construeix un imperi de premsa i de cinema per imposar els seus enfocaments, els seus temes i la seva línia a un país que donava suport a la pau i la justícia social, però que es troba progressivament nazificat;

·         pànics morals acabats en -isme com el «bolxevisme cultural», que amb prou feines es pot definir, però que resumeix totes les pors vinculades a l’evolució dels costums (feminisme, homosexualitat, mode de vida urbà...) i a l’elevació general del nivell d’educació;

·         un govern derrocat en condicions humiliants;

·         una altra dissolució, una altra derrota i, de bell nou, la negativa a tenir en compte el resultat;

·         un govern encarregat dels afers corrents que s’eternitza;

·         un canceller que no pensa abandonar el poder;

·         la incapacitat del president de nomenar un nou cap de govern;

·         mesos de reflexió, al cim de l’Estat, per esbossar el millor guió que permeti mantenir-se en el poder, malgrat les eleccions i en absència de majoria;

·         una política d’oferta obertament proempresarial, feta de subvencions a les empreses i de crèdits fiscals;

·         discursos autojustificatius que defensen aquesta línia mentre criden que «no som el govern dels rics» i que «la millor política social és la política de l’ocupació»;

·          una patronal que aplaudeix i que sempre exigeix més;

·         projectes de reforma de la Constitució per reforçar el poder executiu;

·         intrigues de passadís permanents;

·         un cotorreig constant sobre l’humor del president, el seu últim constipat o la darrera queixa que ha fet (esternut?, brillantor política?, decisió important?), mirant de fer d’oracle i d’interpretar-ho;

·         liberals autoritaris que quan són al poder estudien el recurs a la força, perquè saben perfectament que la seva política és impopular;

·         aquests mateixos liberals autoritaris que volen aliar-se amb l’extrema dreta, que es fan enrere perquè demana massa, i finalment fan l’aposta de confiar-li el poder, etc.

---

[1] 395. Dr. Arnold Brecht, Mit der Kraft des Geistes. Lebenserinnerungen, zweite Hälfte, 1927-1967, Stuttgart, DVA, 1967, p. 168.

[2] 396. L'actualitat és el que alimenta les notícies, per tant, el que és més descriptivament i banalment factual. L'actualitat també és l'actualització d'un potencial. Així passem, doncs, d'una visió molt positiva de la història a consideracions més metafísiques...

 

Un tomb per... Lluçà (53)

 Vila i Vilalta, Lluís. Un tomb per... Lluçà. Prats de Lluçanès. Editrial Cal Siller. 2013 (p 85)

Vaig comprar aquest llibre durant la visita al Monestir de Santa Maria de Lluçà, el 12 d'agost de 2026.

És un llibre molt descriptiu, però crec que em poc rigor. 

• No hi ha referències bibliogràfiques (quan cita paràgrafs d'altres autors no especifícica la referència).
• Fa explicacions contradictòries sobre alguns fets, com per exemple en el cas del retaule de l'altar que diu que va ser serrada pel mig (va passar durant la Guerra Civil, per amagar-la) i que va ser restaurada a principis del segle XX i que va anar al museu de Vic (p 52). Tot això no coincideix amb les explicacions que donen durant la visita.
• Quan parla de les dependències monàstiques (p 76) no diu res de la importància de l'oli en l'activitat econòmica del monestir.

Un descobriment que caldrà visita: l'església rodona de Sant Vicenç de Lluçà.

(Foto baixada de Google)