dissabte, 28 de febrer del 2015

Psicopolítica (12)

Han, Byung-Chul. Psicopolítica. Barcelona. Herder Editorial. 2014 (p 127)


La libertad ha sido un  episodio (p 11)

La libertad individual, que hoy adopta una forma excesiva, no es en último término otra cosa que el exceso del capital (p 15)

La libertad y la comunicación ilimitadas se convierten en control y vigilancia totales ... La trasparencia es en realidad un dispositivo neoliberal (p 21)

El neoliberalismo convierte al ciudadano en consumidor (p 23)

En vista  de la cantidad y el tipo de información que de forma voluntaria se lanza a la red indiscriminadamente, el concepto de protección de datos se vuelve obsoleto (p 25).

El Big Data anuncia el fin de la persona y de la voluntad libre… El me gusta és el amén digitalEl Smartphone no solo es un eficiente aparato de vigilancia, sino también un confesionario móvil  (p 26)

Hoy el poder adquiere cada vez más una forma permisiva…La técnica del poder propia del neoliberalismo adquiere una forma sutil, flexible, inteligente y escapa a toda visibilidad (p 28) En lugar de hacer a los hombres sumisos, los hace dependientes (p 29)

La motivación, el proyecto, la competencia, la optimización y la iniciativa son inherentes a la técnica d dominación psicopolítica del régimen neoliberal (p 33)

El sujeto del rendimiento neoliberal, ese “empresario de sí mismo”, se explota de forma voluntaria y apasionada (p 46)

La forma mágica de la literatura de auto-ayuda norteamericana es la curación…La optimización personal se muestra como la autoexplotación total (p 49)

El imperativo de la optimización sin límites explota incluso el dolor (p 50)

La psicolítica neoliberal es una política inteligente que busca agradar en lugar de someter (p 57)

La eficiencia de su vigilancia reside en la amabilidad (p 61)

El sentimiento permite una narración... ni el afecto ni la emoción son narrables… la comunicación digital transporta más afectos que sentimientos (p 66) las emociones son especialmente fugaces (p 67)

El régimen neoliberal presupone las emociones como recursos para incrementar la productividad y el rendimiento…. La racionalidad se percibe como coacción, como obstáculo…La objetividad, la generalidad, así como la permanencia son distintivas de la racionalidad (p 71)

La economía neoliberal, que en pos del incremento de la producción permanente destruye continuidad y construye inestabilidad, impulsa la emocionalización del proceso productivo…De ahí que el impulso acelerador lleve a la dictadura de la emoción…hoy no consumimos cosas sino emociones (p 72).

La psicopolítica neoliberal se apodera  de la emoción para influir en las decisiones a este nivel prerreflexivo (p 75)

El capitalismo de la emoción…ludifica el mundo de la vida y el trabajo…Las cosas que requieren maduración lenta no se dejan ludificar (p 77)

El consumo excesivo es una falta de libertad, una coacción que es propia de la falta de libertad del trabajo (p 80)

El Big Data posibilita, sin duda, una forma de control muy eficiente (p 86)

El dataísmo entra en escena con el énfasis de una segunda Ilustración. La primera Ilustración se creyó que la estadística era capaz de liberar el conocimiento del contenido mitológico (p 87)

Transparencia es la clave de la segunda Ilustración…”totalitarismo digital” (p 88)

Cuando hay suficientes datos, la teoría sobra (p 89)

La web 3.0 nace posible un registro total de la vida. Ahora también nos vigilan las cosas que usamos diariamente (p 94)

La sociedad humana es una narración, un relato del que necesariamente forma parte el olvido (p 100) La memoria  digital está constituida de puntos indiferentes del presente y a la vez no-muertos (p 102)

La estadística es, en efecto, el Big Data del siglo XVIII…la aversión hacia la media y la normalidad es un afecto fundamental del Romanticismo (p 111)

Hacer el idiota ha sido siempre una función de la filosofía (p 119)

La violencia del consenso reprime los idiotismos (p 121)

Inteligencia significa “escoger entre” (p 124)

dijous, 26 de febrer del 2015

Participación y calidad democrática (11)

Parés M. Participación y calidad democrática. Evaluando las nuevas formas de democracia participativa. Barcelona. Ariel. 2009 (p. 455)


El model deliberatiu és clau en la participació. L'esquema bàsic que proposa el Prof. Brugués és:


dilluns, 16 de febrer del 2015

La persona como sujeto de la medicina (10)

Cassell. Eric. La persona como sujeto de la medicina. Barcelona. Fundació Victor Grífols i Lucas. 2009 (p. 60)
Cuadernos de la Fundació Víctor Grífols i Lucas. Núm 19. (pdf)


Què és una persona?

En el darrers cinquanta anys es produeix un procés que tendeix a parlar més de la persona que de la malaltia. Aquest canvi és important perquè fins fa relativament poc els malalts (la persona malalta) perdia la consideració de persona (els "malalts" no estaven al mateix nivells que els "sans")

Persona = individu que pensa, té emocions i fa coses.

La "persona" sempre es relaciona amb algú i amb sí mateix. En aquestes relacions hi ha tres elements que s'han de tenir presents:

  • En tota relació sempre hi ha un punt de vanitat.
  • Tot té un significat..
  • Qualsevol cosa implica la totalitat de la persona.
Què és una persona malalta?

Les persones estan malaltes quan no poden assolir el seus objectius. Cal diferenciar entre dolència, sofriment i afecció.


Malaltia / xacra
Dolencia
Totes les molèsties i trastorns que pateix el pacient
Sofriment / patiment
Padecimiento
La manera com ho experimenta el pacient
Afecció
Afección
El procés al que s’atribueix el trastorn des de la perspectiva del metge


El sofriment atreu tots els pensaments i les accions de la persona malalta. De vegades el metge no és capaç de veure aquesta experiència del pacient.

La persona malalta:
  • Desconnecta del sans.
  • Se sent vulnerable.
  • Perd capacitat de raonar.
  • Té deteriorament emocional.
  • Pateix pèrdua de control.
La malaltia com a sofriment implica canvis objectius. El sofriment és:
  • Personal (és de les persones, no del cossos)
  • Individual (cadascú reacciona d'una manera diferent)
  • Genera conflicte (voler ser com els altres i no poder)
  • Pèrdua d'objectius (el pacient es centra en la malaltia)
  • Solitari.
Què és l'autonomia?

Des de fa més de trenta anysn es reconeixen els mateixos drets a les persones malaltes i a les sanes, amb tres principis bàsics:
  • Respecte a les persones.
  • Beneficència
  • Justícia.
En aquest context alguns veuen el metge com un proveïdor d'informació perquè el pacient és qui decideix (principi d'autonomia). Però quan una persona pateix no s'és autònom, per ser autònom cal:
  • Tenir tota la informació
  • Comprendre la informació
  • Tenir capacitat d'actuar.
L'autonomia no és només un problema d'elecció. Totes les qüestions mèdiques impliquen qüestions de valor. Els valors de les persones haurien de ser els determinants principals. Per prendre decisions autònomes les persones malaltes poden necessitar ajuda. Potser aquest és el paper més important del metge (i dels professionals sanitaris, en general).

Entre el paternalisme (jo decideixo pel pacient perquè sé el que és millor per a ell) i l'autonomia  (el pacient pren les decisions) hi ha una posició intermèdia en la que el metge i els professionals sanitaris es posen a disposició del pacient per donar suport (si el pacient vol).


Algunes referències interessants sobre el tema:


Callahan D. Death and the research imperative. N Engl J Med. 2000;342:654-6.

Cassell EJ. The Nature of Suffering and the Goals of Medicine. N Engl J Med 1982;306:639-645.

Cassell EJ. The Nature of Suffering and the Goals of Medicine. 2ª ed. New York: Oxford University Press. 2004.

Peabody FW. The care of the patient. JAMA. 1927;88:877-82. "Tenir cura del pacient", traducció de G Permanyer i JMV Pons.

Quaderns de la Fundació Víctor Grífols i Lucas LOS FINES DE LA MEDICINA -ELS FINS DE LA MEDICINA N.º 11 - (2005) ISBN 978-84-690-6480-1 Edita: Fundació Víctor Grífols i Lucas.

diumenge, 15 de febrer del 2015

Disbarats sanitaris: Cui prodest?

El professor Guillem López Casasnovas va publicar abans d'ahir un article breu, però molt interessant, titulat "Disbarats sanitaris". Un dels temes que tocava era el de l'activitat privada realitzada en centres públics. Tota la meva vida professional l'he dedicat al sector públic (per tant la meva perspectiva és clara). No vull discutir el fet en sí de fer activitat privada en centres públics. Però a les dues o tres institucions que conec i en les que conviuen activitats públiques i privades no hi he trobat massa inconvenients per a ningú.

Impedir que en centres públics es faci activitat privada algú ho veu com un objectiu prioritari. I aconseguir que no es faci activitat privada en un centre públic és un un èxit. Bé, ja he dit que no volia discutir el tema, però allò que queda clar és que els centre públics que fan activitat privada obtenen beneficis que els inverteixen en el sistema públic (no en les butxaques privades, encara que sigui lícit). com a mínim, això passa en els centres que conec. A més, aquest percentatge és petit i, en cap cas, no és prou desproporcionat perquè canviï els objectius principals de les institucions.  Els centres públics que fan activitat privada fan servir uns criteris de qualitat únics, explícits i transparents.

No vull discutir si els centres públics han de fer o no activitat privada. Però allò que queda clar és que impedir que els centres públics facin activitat privada vol dir que perdran recursos i que aquesta activitat privada es realitzarà en un altre lloc.

Cui prodest? A qui beneficia aquesta decisió és una pregunta important. Potser a l'ACES?

Resulta paradoxal que els sectors més "progressistes" d'un Parlament prenguin una decisió que genera uns beneficis dubtosos pel conjunt de la ciutadania. Aquesta mena de decisions només es poden prendre per clarividència (els qui les prenen tenen molta més informació que el conjunt de la ciutadania), per ignorància o per mala fe. Naturalment, de les tres opcions descarto totalment la mala fe.

dijous, 12 de febrer del 2015

The Patient Will See You Now (9)

Topol, Eric. The Patient Will See You Now. New York. Basic Books. 2015 (p. 290)


dilluns, 9 de febrer del 2015

El Rei Lear: reconversió en lloc de reforma.

El dimecres de la setmana passada vaig anar al Teatre Lliure a veure la visió de Lluis Pasqual sobre El Rei Lear. No tinc cap capacitat per fer judicis valoratius de l'obra (els meus coneixement teatrals són insignificants, limitats i esbiaixats). D'una manera general em va agradar (fins i tot podria arribar a dir que em va agradar molt, sense arribar al zènit). Fins i tot en alguns moments em va emocionar. Des de la primera final on seiem veure la Núria Espert és impagable.


A la vista de la sang que córre per l'escenari (i no ho dic en sentit figurat) podriem pensar que, en una primera aproximació, és una obra sobre l'ésser humà, com a mínim en tres eixos:

  • Un eix de la maldat i la bondat. Certament de maldat n'hi ha molta (traïdors, mentiders, envejosos). Però també és una obra sobre la bondat, la lleialtat i la solidaritat. Que també n'hi ha molta. Diuen que és una de les obres més tràgiques mai escrites i, en aquest cas es demostra que de mort (com en la vida real) n'hi ha una per a cadascú, els bons i els dolents.
  • Un eix relacionat amb el declivi i l'envelliment. Del rei arrogant al rei en cadira de rodes.
  • Però també hi ha un eix que es centra en el recanvi generacional
Em vull centrar en el tercer eix, el del recanvi generacional. La proposta del Rei Lear aparentment sembla raonable: repartir el reialme entre les tres filles. Però el mètode falla des de tots els punts de vista:
  • No es pot renunciar i voler mantenir privilegis.
  • No es pot repartir i pensar que tothom estarà agraït per haver rebut la part que ha decidit qui reparteix.
  • No totes les parts implicades veuen les coses de la mateixa manera.
  • Potser algú ho vol tot i potser algú no vol res.
Si això s'aplica al sistema sanitari hauriem de preguntar-nos si estem fent un bon recanvi generacional. No vull entrar a fons en el tema, només apuntar-lo. Crec que ens enfrontem a temps de canvi que s'assemblen més a la reconversió industrial dels 80's que a un procés de millora i optimització. Cal recordar que la reconversió industrial dels anys 80's al nostre país va ser un procés molt intens i, generalment, traumàtic. Atenció, els temps que venen no són temps de canvis "cosmètics". 

No sóc capaç d'identificar cap generació que ella mateixa hagi liderat dos processos disruptius. La reconversió ha d'anar aparellada al recanvi generacional profund, efectiu i ampli. I com ha passat en política, la feina ben feta no et protegeix de l'impacte del recanvi generacional i de la reconversió. Quan hi ha recanvis generacionals i reconversions és possible que es perdin coses bones de passat, però segurament només són "efectes col·laterals".

dijous, 5 de febrer del 2015

El coronel no tiene quien le escriba (8)

García Márquez, Gabriel. El coronel no tiene quien le escriba. Undècima edició (primera edició del 1993, publicat per primera vegada el 1961) Barcelona. Editorial Anagrama. 2004 (p. 110)


El coronel no había hecho nada distinto de esperar (p 8)

La ilusión no se come -dijo ella.
No se come, pero alimenta (p 70)

Lo peor de la mala situación es que le obliga a uno a decir mentiras (p 73)

Estoy hasta la coronilla de resignación y dignidad (p 74)

Palanques del canvi

Molt sovint es diu que els dispositius assistencials treballen segons la manera que els paguen. vaja que el sistema de finançament és la palanca de canvi més important del sistema sanitari. No seré pas jo qui ho negui. Està clar que si una cosa no la paguen costa més de fer. Però també és cert que tot sistema de finançament, com en el cas del Principi d'Arquímedes, genera immediatemnt una força en sentit contrari: si paguen per dia d'ingrés, més estades; si paguen per complexitat, tot és més complex; si paguen per processos diferents, tots els problemes són processos independents... Per ser estrictes, els físics diuen que en el cas de fluids complexes potser no es compleix la venerable llei de la flotabilitat... però a efectes pràctics voldria parlar d'altres palanques de canvi.

Al meu entendre n'hi ha tres de molt importants: L'empenta dels pacients, la tramuntana de la digitalització i la llum de la transparència.

El paper del pacient deixarà de ser passiu. No només a l'hora de decidir, sinó també en tot allò que fa referència al paper disruptiu del pacient connectat (e-patient).

Bertalan Meskó ho explica bé el nou pape del pacient al seu llibre The Guide to the Future of Medicine: Technology And The Human Touch

The term e–patient is derived from attributes such as empowered, engaged, equipped, enabled, equal, or expert. All of these represent the way e–patients disrupt healthcare.

Eric Topol acaba de publicar un nou llibre que és de lectura obligada per si algú té dubtes sobre l'impacte de la digitalització.

Finalment, la transparència no es refereix només a la publicació de dades de resultats. El paper del pacient i la digitalització fan possible que hom es plantegi l'accés lliure a les notes que el metge (i els professionals sanitaris) escriuen a la història clínica. OpenNotes planteja un lema molt significatiu: "els pacients i els metges en la mateixa pàgina".

A curt termini el sistema de finançament té impacte sobre la prestació de serveis, però el paper del pacient, la digitalització i la transparència provoquen mutacions imprevisibles.

diumenge, 1 de febrer del 2015

Lynn Margulis (7)

Sagan, Dorion (ed). Lynn Margulis. Barcelona. Tusquets Editores. 2014 (p. 262)


Llibre excel·lent, amb aportacions heterogènies de diversos autors que van conèixer Lynn Margulis (1938-2011)

Primeres notes abans de fer el resum:

  • La realitat tendeix a la complexitat i no és més complexa com un arbre sinó com una immensa teranyina.
  • La cooperació és un (el) motor de l'evolució.
  • Sempre s'ha d'aplicar el principi de la visió crítica de les coses.