La persona como sujeto de la medicina (10)

Cassell. Eric. La persona como sujeto de la medicina. Barcelona. Fundació Victor Grífols i Lucas. 2009 (p. 60)
Cuadernos de la Fundació Víctor Grífols i Lucas. Núm 19. (pdf)

Què és una persona?

En el darrers cinquanta anys es produeix un procés que tendeix a parlar més de la persona que de la malaltia. Aquest canvi és important perquè fins fa relativament poc els malalts (la persona malalta) perdia la consideració de persona (els "malalts" no estaven al mateix nivells que els "sans")

Persona = individu que pensa, té emocions i fa coses.

La "persona" sempre es relaciona amb algú i amb sí mateix. En aquestes relacions hi ha tres elements que s'han de tenir presents:

• En tota relació sempre hi ha un punt de vanitat.
• Tot té un significat..
• Qualsevol cosa implica la totalitat de la persona.

Què és una persona malalta?

Les persones estan malaltes quan no poden assolir el seus objectius. Cal diferenciar entre dolència, sofriment i afecció.

Malaltia / xacra	Dolencia	Totes les molèsties i trastorns que pateix el pacient
Sofriment / patiment	Padecimiento	La manera com ho experimenta el pacient
Afecció	Afección	El procés al que s’atribueix el trastorn des de la perspectiva del metge

El sofriment atreu tots els pensaments i les accions de la persona malalta. De vegades el metge no és capaç de veure aquesta experiència del pacient.

La persona malalta:

• Desconnecta del sans.
• Se sent vulnerable.
• Perd capacitat de raonar.
• Té deteriorament emocional.
• Pateix pèrdua de control.

La malaltia com a sofriment implica canvis objectius. El sofriment és:

• Personal (és de les persones, no del cossos)
• Individual (cadascú reacciona d'una manera diferent)
• Genera conflicte (voler ser com els altres i no poder)
• Pèrdua d'objectius (el pacient es centra en la malaltia)
• Solitari.

Què és l'autonomia?

Des de fa més de trenta anysn es reconeixen els mateixos drets a les persones malaltes i a les sanes, amb tres principis bàsics:

• Respecte a les persones.
• Beneficència
• Justícia.

En aquest context alguns veuen el metge com un proveïdor d'informació perquè el pacient és qui decideix (principi d'autonomia). Però quan una persona pateix no s'és autònom, per ser autònom cal:

• Tenir tota la informació
• Comprendre la informació
• Tenir capacitat d'actuar.

L'autonomia no és només un problema d'elecció. Totes les qüestions mèdiques impliquen qüestions de valor. Els valors de les persones haurien de ser els determinants principals. Per prendre decisions autònomes les persones malaltes poden necessitar ajuda. Potser aquest és el paper més important del metge (i dels professionals sanitaris, en general).

Entre el paternalisme (jo decideixo pel pacient perquè sé el que és millor per a ell) i l'autonomia  (el pacient pren les decisions) hi ha una posició intermèdia en la que el metge i els professionals sanitaris es posen a disposició del pacient per donar suport (si el pacient vol).

Algunes referències interessants sobre el tema:

Callahan D. Death and the research imperative. N Engl J Med. 2000;342:654-6.

Cassell EJ. The Nature of Suffering and the Goals of Medicine. N Engl J Med 1982;306:639-645.

Cassell EJ. The Nature of Suffering and the Goals of Medicine. 2ª ed. New York: Oxford University Press. 2004.

Peabody FW. The care of the patient. JAMA. 1927;88:877-82. "Tenir cura del pacient", traducció de G Permanyer i JMV Pons.

Quaderns de la Fundació Víctor Grífols i Lucas LOS FINES DE LA MEDICINA -ELS FINS DE LA MEDICINA N.º 11 - (2005) ISBN 978-84-690-6480-1 Edita: Fundació Víctor Grífols i Lucas.