dilluns, 26 de desembre del 2016
La sociedad de la ignorancia (58)
Brey, Antonio & Innerarity, Daniel & Mayos, Gonçal. La sociedad de la ignorancia. Barcelona. Zero Factiory SL 2009 (p 62)
dimarts, 6 de desembre del 2016
Appels aux européens (57)
Zweig, Stefan. Appels aux européens. Paris. Bartillat. 2016 (p 139)
Un llibre d'un Zweig desconcertat que s'adona tard de la catàstrofe que representa Hitler. Construir Europa a partir de la cultura i no a partir de la política és una visió massa elitista i poc pragmàtica. Vol canviar la manera d'ensenyar la història: de la història de les guerres a la història de la cultura: "els pobles d'Europa només han conegut els seus conflictes" (p 79)
Fa suggeriments interessants, com el de l'intercanvi d'estudians (una mena d'Erasmus pensat als anys 30's) o la possibilitat que els joves puguin viatjar de franc en tren (intee-rail?)... o d'altres més complicats: editar un diari "europeu" publicat simultàniament en totes les llengües europeees.
Un llibre d'un Zweig desconcertat que s'adona tard de la catàstrofe que representa Hitler. Construir Europa a partir de la cultura i no a partir de la política és una visió massa elitista i poc pragmàtica. Vol canviar la manera d'ensenyar la història: de la història de les guerres a la història de la cultura: "els pobles d'Europa només han conegut els seus conflictes" (p 79)
Fa suggeriments interessants, com el de l'intercanvi d'estudians (una mena d'Erasmus pensat als anys 30's) o la possibilitat que els joves puguin viatjar de franc en tren (intee-rail?)... o d'altres més complicats: editar un diari "europeu" publicat simultàniament en totes les llengües europeees.
divendres, 2 de desembre del 2016
Darwin en el supermercado (56)
Nelissen, Mark. Darwin en el supermercado. Barcelona. Ariel. 2013 (reimpressió 2015) (p 189)
dimecres, 30 de novembre del 2016
La sociedad de la transparencia (55)
Byung-Chul Han. La sociedad de la transparencia. Barcelona. Herder. 2013 (p 95)
La sociedad positiva
La sociedad de la transparencia es un infierno de lo igual (p 12)
...el alma humana necesita esferas en las que pueda estar en sí misma sin la mirada del otro...solo la máquina es transparente (p 14)
...más información no conduce de manera necesaria a mejores decisiones. La intuición va más allá de la información disponible... La sociedad de la transparencia no permite lagunas de información ni de visión (p 17)
La sociedad positiva tampoco admite ningún sentimiento negativo. Se olvida de enfrentarse al sufrimiento y al dolor, de darles forma (p 18)
La política es una acción estratégica. Y, por esta razón, es propia de ella una esfera secreta. Una transparencia total paraliza (p 20)... el final de los secretos sería el fin de la política (p 21)
La sociedad de la transparencia va de la mano de la pospolítica (p 22)
Transparencia y verdad no son idénticas (p 23)
La sociedad de la exposición
El exceso de exposición hace de todo una mercancía...la economía capitalista lo somete todo a la coacción de la exposición (p 29)
El imperativo de la transparencia hace sospechoso todo lo que no se somete a la visibilidad (p 31)
El imperativo de la transparencia hace sospechoso todo lo que no se somete a la visibilidad (p 31)
La sociedad de la evidencia
La evidencia no admite ninguna seducción, sino solamente un procedimiento (p 35)
El disfrute inmediato, que no admite ningún rodeo imaginativo y narrativo, es pornográfico... Kant, la imaginación se basa en el juego (p 37)
La palabra actúa con mayor poder de seducción cuando está revestida figurativamente (p 43)
...también el acto de exhibirse hace desaparecer la gracia (p 48)
Barthes distingue dos elementos en la fotografía (p 53):
Hoy, todas las imágenes mediáticas son más o menos pornográficas. En virtud de su complacencia, les falta todo punctum, toda intensidad semiótica (p 55)
La sociedad porno es una sociedad del espectáculo (p 57)
El disfrute inmediato, que no admite ningún rodeo imaginativo y narrativo, es pornográfico... Kant, la imaginación se basa en el juego (p 37)
La palabra actúa con mayor poder de seducción cuando está revestida figurativamente (p 43)
La sociedad porno
...también el acto de exhibirse hace desaparecer la gracia (p 48)
Barthes distingue dos elementos en la fotografía (p 53):
- studium: amplio campo de informaciones. Su forma de juicio es "me gusta" / "no me gusta"
- punctum: no produce ningún agrado, sino una vulneración, una conmoción, una perplejidad.
Hoy, todas las imágenes mediáticas son más o menos pornográficas. En virtud de su complacencia, les falta todo punctum, toda intensidad semiótica (p 55)
La sociedad porno es una sociedad del espectáculo (p 57)
La sociedad de la aceleración
Es obsceno el cuerpo sin referencia...son obscenos los movimientos del cuerpo que resultan excesivos y superfluos... estos se hacen obscenos cuando se despojan de toda narratividad, de toda dirección, de todo sentido...son obscenas la hiperactividad, la hiperproducción y la hipercomunicación...(p 59)
La adición es más transparente que la narración ... La sociedad de la transparencia elimina todos los rituales y ceremonias... en contraposición al cálculo, el pensamiento no es transparente para sí mismo (p 60).
La narración no es ninguna adición. (p 61)
es obsceno este empobrecimiento semántico, la falta de narratividad en el espacio y en el tiempo (p 63)
La crisis de la época actual no es la aceleración, sino la dispersión y la disociación temporal (p 65)
La adición es más transparente que la narración ... La sociedad de la transparencia elimina todos los rituales y ceremonias... en contraposición al cálculo, el pensamiento no es transparente para sí mismo (p 60).
La narración no es ninguna adición. (p 61)
es obsceno este empobrecimiento semántico, la falta de narratividad en el espacio y en el tiempo (p 63)
La crisis de la época actual no es la aceleración, sino la dispersión y la disociación temporal (p 65)
La sociedad íntima
La intimidad es la forma psicológica de la transparencia. Se cree conseguir la transparencia del alma por el hecho de revelar los sentimientos y emociones íntimos, desnudando así el alma (p 68)
La sociedad de la información
El teatro como mundo de la narración se contrapone en el mito de la caverna al mundo del conocimiento (p 74)
La transparencia carece de trascendencia. (p 76). La sociedad de la transparencia es la sociedad de la información (p 77)
Un aumento de información y comunicación no esclarece por si solo el mundo (p 79)...La masa de información no engendra ninguna verdad (p 80)
Una visió crítica.
La transparencia carece de trascendencia. (p 76). La sociedad de la transparencia es la sociedad de la información (p 77)
Un aumento de información y comunicación no esclarece por si solo el mundo (p 79)...La masa de información no engendra ninguna verdad (p 80)
La sociedad de la revelación
La sociedad de la transparencia de Rousseau se muestra como una sociedad de un control y una vigilancia totales (p 85)
La red digital como medio de la transparencia no está sometido a ningún imperativo moral (p 86)
Veus CCCBLa red digital como medio de la transparencia no está sometido a ningún imperativo moral (p 86)
La sociedad del control
La sociedad actual del control muestra una estructura panóptica...panóptico digital...El exhibicionismo y el voyeurismo alimentan las redes como panóptico digital (p 89)
Todo flujo asimétrico de la información, que produce una relación de poder y dominio, debe ser eliminado. Se exige, por tanto, una iluminación recíproca (p 90)
La transparencia recíproca solo puede lograse por la vigilancia permanente, que asume siempre una forma excesiva...el control total aniquila la libertad de acción y conduce, en definitiva, a una uniformidad (p 91)
En una sociedad que descansa en la confianza no surge ninguna exigencia permanente de transparencia... La potente exigencia de transparencia indica precisamente que el fundamento moral de la sociedad se hecho frágil, que los valores morales, como la honradez o la lealtad, pierden cada vez más su significado (p 92)
La vigilancia no se realiza como un ataque a la libertad. Más bien cada uno se entrega voluntariamente a la mirada panóptica.
Todo flujo asimétrico de la información, que produce una relación de poder y dominio, debe ser eliminado. Se exige, por tanto, una iluminación recíproca (p 90)
La transparencia recíproca solo puede lograse por la vigilancia permanente, que asume siempre una forma excesiva...el control total aniquila la libertad de acción y conduce, en definitiva, a una uniformidad (p 91)
En una sociedad que descansa en la confianza no surge ninguna exigencia permanente de transparencia... La potente exigencia de transparencia indica precisamente que el fundamento moral de la sociedad se hecho frágil, que los valores morales, como la honradez o la lealtad, pierden cada vez más su significado (p 92)
La vigilancia no se realiza como un ataque a la libertad. Más bien cada uno se entrega voluntariamente a la mirada panóptica.
Una visió crítica.
divendres, 25 de novembre del 2016
dimarts, 22 de novembre del 2016
Who cares? (53)
National Council of Social Service & fuelfor.Who cares? Transforming the caregiver experience in Singapore. Singapore. NCSS & fuelfor. 2016 (p. 114)
diumenge, 20 de novembre del 2016
100 motius per a la reforma horària (52)
Mohedano, Fabian. 100 motius per a la reforma horària. Valls. Cossetània Edicions. 2016 (p 211)
dijous, 10 de novembre del 2016
Para entender la fotografía (51)
Berger, John. Para entender la fotografía. Barcelona. Editorial Gustavo Gili. 2015 (p 251)
dilluns, 31 d’octubre del 2016
Intervención emocional en cuidados paliativos. Modelo y protocolos. (50)
Arranz, Pilar & Barbero, Javier & Barreto, Pilar & Bayés, Ramon. Intervención emocional en cuidados paliativos. Modelo y protocolos. Barcelona. Editorial Ariel. 2003 (p 183)
dissabte, 29 d’octubre del 2016
diumenge, 16 d’octubre del 2016
Antes del alba (48)
Wade, Nicholas. Antes del alba. Vilassar de Dalt. Ediciones de Intervención Cultural/Biblioteca Buridán. 2015 (p 374)
dissabte, 1 d’octubre del 2016
Fora de classe (47)
Garcés, Marina. Textos de filosofia de guerrilla. Fora de classe. Barcelona. Arcàdia. 2016 (p 188)
diumenge, 18 de setembre del 2016
No t'espanti aquest vent (46)
Salellas i Vilar, Lluc. No t'espanti aquest vent. Barcelona. Angle Editorial. 2016 (p .168)
dilluns, 5 de setembre del 2016
Els bons salvatges (45)
Sáez Mateu, Ferran. Els bons salvatges. Barcelona. Raval Edicions SLU Mina. 2010 (p .196)
dilluns, 29 d’agost del 2016
Interviewing users (44)
Portigal, Steve. Interviewing users: How to Uncover Compelling Insights. New York. Rosenfeld Media. 2013 (p 176)
divendres, 19 d’agost del 2016
Estranya forma de vida (43)
Sáez Mateu, Ferran. Estranya forma de vida. Barcelona. Acontravent, 2016 (p 223)
diumenge, 14 d’agost del 2016
Federico García Lorca. Antología poética. (42)
García Lorca, Federico. Antología poética (Selección de Rafael Alberti). Madrid. Visor Libros. 2006 (p 118)
dissabte, 13 d’agost del 2016
Temps de gel (41)
Vargas, Fred. Temps de gel. Barcelona. Ara Llibres. 2015 (p 419)
Robespierre no sabia experimentar l'amistat, ni els seus beneficis ni els seus vicis (p 208)
Robespierre no sabia experimentar l'amistat, ni els seus beneficis ni els seus vicis (p 208)
dijous, 11 d’agost del 2016
Txingudi
El parc natural de Txingudi és un petit espai entre Hondarribia i Irun, que sobreviu entre el riu Bidasoa, les vies del tren i les fàbriques i el final de la pista de l'aeroport. Però sobreviu...
Hi hem vist un grup de becuts (Numenius arquata)... o potser es tracta de polit bec-fi (Numenius tenuirostris)
Hi hem vist un grup de becuts (Numenius arquata)... o potser es tracta de polit bec-fi (Numenius tenuirostris)
dimarts, 9 d’agost del 2016
dilluns, 8 d’agost del 2016
La puresa és perillosa
Pere Saborit i Codina (Manlleu, 1961) és un filòsof que conec molt superficialment. Fa anys vaig comprar el seu llibre Introducció al desconcert (Edicions 62, 1991). El discurs del llibre es planteja a partir d'aforismes o paràgrafs breus.
"Ja se sap que l'afany de puresa és el pitjor vici de tots perquè s'alimenta i s'embriaga de si mateix i de la condemna a les conductes que jutja inapropiades" (p. 12)
La puresa (i una variant com pot ser l'arrogància moral) en fan basarda.
"Ja se sap que l'afany de puresa és el pitjor vici de tots perquè s'alimenta i s'embriaga de si mateix i de la condemna a les conductes que jutja inapropiades" (p. 12)
La puresa (i una variant com pot ser l'arrogància moral) en fan basarda.
diumenge, 7 d’agost del 2016
La força del mercat (2)
Alguns amics m'ha preguntat si això del "mercat" volia dir que havia canviat de bàndol. No, de cap manera. Només és un problema de polisèmia. El "mercat", entès des de la perspectiva econòmica es refereix a la manera com es fan els intercanvis de béns i serveis i quin és l'estímul per fer aquests intercanvis. Deixar l'organització de l'atenció sanitària en mans del "mercat" no té sentit. De la mateixa manera que no té sentit deixar l'urbanisme o l'educació en mans del "mercat" (sense regulació). Però hi ha gent que no ho veu així (sense anar més lluny, segur que la paraula regulació a en Trump el deu treure de pollaguera).
Si després de "mercat" hagués posat "del coneixement" segurament seria tot més clar.
Però a mi m'agrada la metàfora del mercat de Vic com a punt de trobada i d'intercanvi. M'agrada la idea d'espai públic, de llindar (no de frontera) i de porositat.
Si després de "mercat" hagués posat "del coneixement" segurament seria tot més clar.
Però a mi m'agrada la metàfora del mercat de Vic com a punt de trobada i d'intercanvi. M'agrada la idea d'espai públic, de llindar (no de frontera) i de porositat.
dissabte, 6 d’agost del 2016
La força del mercat
La millor manera de conèixer una ciutat és badar pel mercat. N'hi ha de moltes menes de mercats, però el mercat mediterrani (el meu mercat) és vital, captivador i sorprenent.
El meu mercat per antonomàsia és el mercat de Vic (concretament el mercat del dissabte a la plaça del Mercadal). És un mercat molt antic. Gonçal de Reparaz (fill) (1901-1984) al llibre "La Plana de Vic" (Barcelona. Editorial Barcino. 1928) diu que la primera referència al mercat de Vic data del 888, en temps del rei franc Otó. Des del segle XIV aquest mercat es fa els dissabtes (pàg. 262).
En els darrers cinquanta anys el mercat de Vic ha canviat molt. Potser el fet més remarcable és que els bestiar viu quasi ha desaparegut. Recordo perfectament les vaques a la plaça de la presó i els porcs a la plaça del Màrtirs. Ara només queden parades amb pollastres i anècs a la cantonada de la plaça, prop del carrer de la Mare de Deu de les Neus, Jaume Font, a "Osona: la terra i la gent" (Vic. Eumo Editorial. 2004) explica bé la funció del mercar. Els mercats mediterranis tenen uns trets molt característics:
En el primer post d'aquest bloc em referia a l'espai públic. Richard Sennett, al llibre L'espai públic. Un sistema obert, un procés inacabat. (Barcelona. Arcadia Editorial. 2014) parla de la diferència entre el llindar i la frontera. El mercat és l'espai públic que fa més evident el llindar. Al mercat hi ha porositat, intercanvi, heterogeneïtat i barreja.
El supermercat o la compra per internet no tenen aquestes característiques (com a mínim en aquests moments) i coincideixen més amb la idea de frontera.
El meu mercat per antonomàsia és el mercat de Vic (concretament el mercat del dissabte a la plaça del Mercadal). És un mercat molt antic. Gonçal de Reparaz (fill) (1901-1984) al llibre "La Plana de Vic" (Barcelona. Editorial Barcino. 1928) diu que la primera referència al mercat de Vic data del 888, en temps del rei franc Otó. Des del segle XIV aquest mercat es fa els dissabtes (pàg. 262).En els darrers cinquanta anys el mercat de Vic ha canviat molt. Potser el fet més remarcable és que els bestiar viu quasi ha desaparegut. Recordo perfectament les vaques a la plaça de la presó i els porcs a la plaça del Màrtirs. Ara només queden parades amb pollastres i anècs a la cantonada de la plaça, prop del carrer de la Mare de Deu de les Neus, Jaume Font, a "Osona: la terra i la gent" (Vic. Eumo Editorial. 2004) explica bé la funció del mercar. Els mercats mediterranis tenen uns trets molt característics:
- Espai i temps definit i conegut (i limitat): els mercat comencen i acaben en un espai i en un temps i es repeteixen.
- Concentració d'ofertes.
- Diversitat de productes (que varien segons les estacions)
- Confiança sense familiaritat
- Barreres "permeables"
- Transparència "imperfecta" (transparència sense exhibicionisme): tothom es coneix per la qual cosa et poden entabanar només fins a cert punt.
- Competència oberta
- Punt de trobada i relació social
- Divulgació (i contextualització) de notícies... fins i tot ara, malgrat la connectivitat.
- El mercat mostra codis de conducta
- El mecat és interclassista i transversal
- Espai públic que promou la cohesió social.
En el primer post d'aquest bloc em referia a l'espai públic. Richard Sennett, al llibre L'espai públic. Un sistema obert, un procés inacabat. (Barcelona. Arcadia Editorial. 2014) parla de la diferència entre el llindar i la frontera. El mercat és l'espai públic que fa més evident el llindar. Al mercat hi ha porositat, intercanvi, heterogeneïtat i barreja.
El supermercat o la compra per internet no tenen aquestes característiques (com a mínim en aquests moments) i coincideixen més amb la idea de frontera.
El món sanitari sembla més un arxipèlag que una trama urbana. I les interaccions s'acosten més a les d'un supermercat (sobresaturació d'ofertes, fugacitat en la compra i escassa relació personal) que no a la del mercat. El supermercat crea fronteres: jo només compro a tal lloc. Aquesta manera de relacionar-se que tenen els professionals sanitaris crea fronteres entre els àmbits assistencials i les persones. Reinventar el concepte de "mercat sanitari" ens pot acostar a la idea d'ecosistema sanitari, molt més ampli, obert i interactiu que el simple "món sanitari".
divendres, 5 d’agost del 2016
Els terribles últims metres
Joan Margarit (Sanahuja, 1938).
Un poema del llibre "Es perd el senyal" (2012)
GENT A LA PLATJA
La dona aparca el cotxe a un carrer vora la sorra.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després, agafa el noi,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
S’aparta uns quants cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla,
va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns quants metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l’agafa
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a buscar el para-sol i la cadira.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després, agafa el noi,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
S’aparta uns quants cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla,
va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns quants metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l’agafa
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a buscar el para-sol i la cadira.
Els últims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.
...sempre falten els maleïts, terribles últims metres.
Com costa completar (bé) les coses sense ser perfeccionista ni obsessiu.
dijous, 4 d’agost del 2016
La vida lenta (40)
Pla, Josep. La vida lenta. Notes per a tres dietaris (1956, 1957, 1964). Barcelona. Destino. 2016 (p 336)
Sembla mentida com un llibre nomònton i repetitiu es pot llegir quasi sense parar.
Apunts molt interessants sobre els problemes de salut d'en Josep Pla:
Sembla mentida com un llibre nomònton i repetitiu es pot llegir quasi sense parar.
Apunts molt interessants sobre els problemes de salut d'en Josep Pla:
- Alcohol (molt): per l'horror que em fan els borratxos, em faig càrrec de l'horror que dec fer a la gent quan m'emborratxo (p 9)... l'alcohol m'ha fet molt de mal (p 12)... Bec massa, la nerviositat és excessiva; la fatiga immensa (p 140)... fa dos dies que no he begut una gota d'alcohol. Ja era hora, sospito (p 149)... Malestar alcohòlic evident (p 254)
- Tabac (molt)
- Insomni (quasi constant): L'insomni em produeix wla mateixos efectes que l'alcohokl: taquicàrdia, nosa al cor, com un espessiment de la sang (p 10)... el problema de dormir és enorme (p 25)... la fatiga que dona l'insomni (p 69)... és persistent i horrible (p 116)... el més important de la vida és dormir (p 159)
- Visita al Dr Alsina de Barcelona, per problemes inespecífics al cor...Vergés paga les medicines que Alsina m'ha receptat (p 31)... fumar massa em fa témer un atac de cor (p 184)...
- Tinc al llit uns atacs de tos desagradables (p 60).., les quintes de tos de la bronquitis (p 169)
- Dentista: a treure el penúltim queixal (p 61) ... motllos de la dentadura (p 67)... la dentadura és pesada (p 71)... l'adaptació completa a la dentadura dura un any (p 72)... em faig treure el queixal per Tekll, que té fama de carnisser (p 139)... flemó: abans el metge Quintana m'havia donat 400.000 unitats de penicil·lina (p 140)
- Depressió: sento que m'invadeix una gran depressió, que cada dia és més forta: la sensació que no hi ha res a fer. El fàstic físic que em fa Franco em deprimeix (p 64)... Estat d'esperit de molot depressió, potser degut al temps (p 254)... estic deprimit, de mal humor (p 319)
- Envelliment: sento que m'he fet vell (p 76) - té 59 anys-
- Em sembla sentir una certa molèstia al fetge (p 188)... por del fetge (p 279)
- Tinc reuma als braços -probablement per la persistència del vent de garbí (p 189)...sensació d'estar molt malalt. Dolor als ossos del pit que no sé si és reuma o fatiga a l'enraonar (p 191)... dolor. Aspirina a les set (p 297)
- Malestar gàstric, la cuida d'aquest país no em deu provar -ni potser els aires. Si fós així seria divertit (p 205)
- Potser moriré en aquest hospital (de Palafrugell) (p 207)
- Metges: L'efecte que fan els metges -i els operadors sobretot- és humà i sensacional (p 212)
- Anca: dolor a la part alta de l'anca... dolor a la cadera dreta (p 243)... molt de reuma suposo a la cama dreta (p 244)... Butalgina (fenilbutazona)...no puc caminar gaire (p 245)... no em puc moure del reuma... pastilles Salgydol franceses (noramidopirina) (p 250)... amb la fredor, la cama em fa mal (p 334)
Algunes frases subratllades:
El pitjor mal que ha fet Franco és haver instaurat i fomentat, per mantenir-se, la immoralitat a Espanya (p 6)
La literatura anglesa és l'única comfortable (p 7)
Delícia de no veure ningú (p 11)
Els catòlics són els franquistes enraonats i bledes (p 13)
El mal del periodisme és que mediocirtza i ho vulgaritza tot (p 15)
El cristianisme ha estat potser, amb el mahometanisme, la religió que ha destruït més (p 46)
Atenes (visita al museu): a les escultures, els hi podeu donar la volta; no fallen mai (p 48)
Segueixo a la ràdio Paris les vagues de Bilbao (p 55)
Escriure una mica clar és dificilíssim (p 64)
De Barcelona, el que m'agrada menys és l'aire, que ja sembla haver estat mastegat i respirat per altres (p 69)
La saturació turística és excessiva (p 109) - agost de 1956 -
La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i a la disbauxa (p 114)
Només sóc correcte quan sóc sol (p 132)
Potser seria hora de prendre una decisió i marxar. Aquest país és asfixiant (p 142)
Les esquerres són fàcils de manejar a base de concesions socials. Les dretes són insaciables i perillosíssimes (p 157)
Jo sé perfectament que anem al desastre però no tinc ni la força ni la joventut per dir-ho i anar a la presó (p 177)
El que gasta la gent fent fotografies -generalment horribles. Hi ha gent quen porta màquines que semblen metralletes...Una foto, una vegada vista, ja no es mira mai més (p 196)
Foix: la incapacitat de comprendre la literatura d'aquest vell amic tan simpàtic (p 229)
25 años de paz, és a dir, de misèria, de policia i d'indignitat (p 235)
Barcelona és un cafarnaüm descuidat (p 237)
De vegades, el sentit del ridícul no em deixa escriure (p 248)
Enormes ganes d'emigrar, però on? (p 257)
La por del foc em fa esperverar (p 281)
Contradictori, espía penedit (sembla), excessiu, en un ambient de persones adaptades a les circumstàncies polítiques (que critiquen però que toleren i, en part, se'n beneficien), amb uns costums molt allunyats del meus... no hi faria ni un àpat amb ell, però la prosa em fascina.
dimecres, 3 d’agost del 2016
La tirania de la moda existeix en la pràctica de la Medicina?
He rellegit un article deliciós del New England de fa trenta anys: Medical Practice a la Mode. Constata que la pràctica de la Medicina no es pot evadir de les modes. Modes de prescrició o de procediments, o de diagnòstics imaginaris. Recordo exemples de "modes" com la de gent que es va operar amb el diagnòstic d'apendicitis crònica i a la literatura es descriu la moda de l'amigdalectomia (Glover, el 1938, ja va descriure la variabilitat en la indicació d'amigdalectomies als nens londinencs). L'article del New England acaba amb un comentari molt negatiu sobre les "modes en la pràctica mèdica". Les modes suprimeixen el pensament crític i, en molts casos, estan molt relacionades amb el diner fàcil. La línia entre ciència i moda està molt ben dibuixada.
Un article del NY Times, en torna desvetllar la idea de la moda.
Aquesta article comenta que no hi ha massa explicacions que justifiquin el declivi en la mortalitat de malalties com el càncer de colon o les malalties cardiovasculars o l'Alzheimer. Ha passat una cosa semblant amb el càncer gàstric, que era molt prevalent durant els anys 30 i ara no és un problema massa important. Des del 2005 s'observa un declivi en la prevalença dels trastorns cognitius (NEJM 2016). El nombre total de casos augmenta per l'envelliment, però sense observar un increment de la prevalença.
Naturalment aquestes coses passen sense que hi hagi una intervenció mèdica específica i especialment efectiva. I no vull dir que aquestes informacions suggereixin que aquestes malalties són "modes" passatgeres. L'article que comenta el tema de la demència acaba amb una frase molt assenyada: The burden of disease, ever malleable, can easily relapse. En aquest cas, potser la idea de vaivé és més encertada que la de "moda".
Aquests fenòmens potser s'entendrien més des de la perspectiva dels ecosistemes que des de l'estudi de les malalties aïllades. Potser més que de "modes" hauríem de parlar de "visibilitat"? A Barcelona es declara un cas nou de SIDA cada dia, però la visibilitat de la malaltia no és la mateixa que fa anys. I això no vol dir que sigui bo, de vegades pot generar falsa confiança. L'ecosistema té això, els uns influeixen sobre els altres. Els uns es veuen més que els altres.
Un article del NY Times, en torna desvetllar la idea de la moda.
Naturalment aquestes coses passen sense que hi hagi una intervenció mèdica específica i especialment efectiva. I no vull dir que aquestes informacions suggereixin que aquestes malalties són "modes" passatgeres. L'article que comenta el tema de la demència acaba amb una frase molt assenyada: The burden of disease, ever malleable, can easily relapse. En aquest cas, potser la idea de vaivé és més encertada que la de "moda".
Aquests fenòmens potser s'entendrien més des de la perspectiva dels ecosistemes que des de l'estudi de les malalties aïllades. Potser més que de "modes" hauríem de parlar de "visibilitat"? A Barcelona es declara un cas nou de SIDA cada dia, però la visibilitat de la malaltia no és la mateixa que fa anys. I això no vol dir que sigui bo, de vegades pot generar falsa confiança. L'ecosistema té això, els uns influeixen sobre els altres. Els uns es veuen més que els altres.
dimarts, 2 d’agost del 2016
L'ofici
El mes d'agost es produeix la incorporació dels residents al NHS. The Guardian proposa una enquesta sobre "quins consells donaries als metges juniors". Cada dia em costa més això de donar consells. Reconec la meva incapacitat de predir el futur i estic convençut que el passat no ajuda a explicar el futur. Tot va tan depressa que has d'aprendre contínuament. Més que donar consells m'agrada dir que "comparteixo allò que aprenc".
He rebuscat un article que vaig llegir fa anys (Swanwick, Postgrad med 2008). L'autor defineix tres maneres clàssiques d'aprendre:
- Veient al savi a l'escenari (les lliçons magistrals...al cap d'una setmana ens en recordem de menys del 3%!!!)
- Envoltat de savis (l'alumne juga un paper passiu)
- Aprenentatge per humiliació (el clàssic passi de visita amb el "cap")
La fórmula clàssica de l'aprenentatge era: "see one, do one, teach one". Més endavant s'han considerat moltes estratègies,com per exemple la simulació. Però naturalment no tinc cap autoritat per dir quina és la millor estratègia docent.
Sí que puc dir, però, de qui he après l'ofici de metge. Des de la meva època d'estudiant fins ara he après de molta gent bona i sàvia. Citar noms sempre vol dir que en quedarà algun al tinter, però vaig aprendre molt d'en Josep Soldevila (+), (Hospital de la Santa Creu i Sant Pau), Anna Sanmartí (Hospital de la Vall d'hebron), Gabriel Rufí, Ramon Pujol, Frederic Garrigosa i Ramon Estopà (Hospital de Bellvitge) i d'en Dominique Robert (Hospital de Croix-Rousse de Lyon). No he treballat dierectament amb ells però m'han influït molt en Josep Morera (Hospital Germans Trías i Pujol), en Robert Rodríguez Roisin (Hospital Clínic) i l'Albert Jovell (Fundació Josep Laporte - Foro de pacients). Treballar amb professionals com l'Alicia Granados, en Mateu Huguet, en Josep Ma Argimón, Francesc Moreu, Pere Soley o l'Amando Martín Zurro m'han ajudat molt a veure les coses des d'un altre punt de vista...i me'n deixo tants!!!
I els residents "grans"... Xavier Carné, Kiku Rosell (+), Rafael Arcusa, Roman Pallarés, Mateu Cabré, "professor Gómez"...
Però si parlem de l'ofici...potser els qui em van influir més en l'etapa de formació com a resident van ser adjunts joves com en Gabi Rufí i en Ramon Pujol. D'ells vaig aprendre que l'ofici de metge requereix cinc elements:
1. Preparació. Està clar que un "incompetent amable" no és un bon metge. Cal aprendre les habilitats tècniques (estudiar, vaja), practicar-les i tenir en compte tota una colla d'habilitats no tècniques, amb un èmfasi especial en la comunicació (sense saber preguntar no es pot fer una història clínica).
2. Tensió. Es parla molt de l'atenció, però l'ofici de metge només es pot entrendre des de la "tensió": es requereixen tots els cinc sentits. Sense això no hi ha passió.
3. Silenci. Es feien molt llargs els silencis d'en Gabi, per exemple. Però la reflexió ha de ser sempre el pas previ a l'acció. A més, tant la tensió com el silenci previ a l'acció proclamen el respecte a la persona que tens davant com a pacient. Els cinc sentits (tensió) i el silenci dedicats a la persona. La pintura de Picasso "Ciencia y caridad" (1895) resumeix molt bé aquesta actitud.
4. Acció. L'ofici de metge és l'ofici de les decisions incertes. Molt sovint s'han de prendre decisions sense tenir totes les dades (potser mai no es tenen totes les dades) i en algun moment el criteri és tan simple com mirar de fer més bé que mal. Però la contemplació no forma part de l'ofici.
5. Feedback. Has de mirar sempre els resultats d'allò que has fet.
Tot això que dic no està basat en cap evidència. És la manera subjectiva com em sembla que he après l'ofici. Però, en qualsevol cas, és una aproximació provisional perquè, afortunadament, cada dia em sorprenen coses noves i mantinc intacta la curiositat de l'adolescent.
dilluns, 1 d’agost del 2016
La desconfiança respecte al valor de la ciència
"The Mistrust of Science" és el discurs de graducació que Atul Gawande va fer al California Institute of Technology (Calthec), el 10 de juny passat i que publica el New Yorker.
En síntesi diu que es dona la paradoxa que la generació més educada de la història és la que també inclou els grups més escèptics sobre el poder de la ciència. La ciència es basa en l'experimentació (no en el litigi) i en la comprensió del món a partir d'aproximacions progressives (i per això té limitacions). Per això, perque la ciència té limitacions, alguns ho veuen com un fracàs (o com un punt feble). Però, precisament el mètode científic és la millor manera de superar aquestes limitacions. La "veritat revelada" (pròpia de les religions) no té aquesta limitació perquè creu que ho sap tot, però en canvi, és incapaç d'explicar i de comprendre el món.
Ara, en certs sectors, les creences superen els fets (hi ha gent que "creu" que les vacunes produeixen autisme o no "creuen" en l'evolució) i les creences creen mites. L'estratègia no és criticar la ciència, sinó posar en qüestió la comunitat científica. Diuen que el consense científic és fruït de conspiracions, creen les seves teories (mites) i les defensen amb els seus científics de referència (que ningú no coneix), fan servir anèctodes o falses analogies per desacrediatar tot un camp de coneixement, etc...
Gawande cita The Debunking Handbook, un document australià escrit per John Cook i Stephan Lewandowsky (2012) que parla de la manera de desenmascar els psudocientífics.
La pseudociència no és fruït de la manca de coneixement. Voler rebatre insistentment els mites de les posicions psudocientífiques pot tenir "efectes adversos". Per superar els mites de vegades és millor tres arguments molt concrets que una argumentació molt complexa. Cal dirigir els esforços cap als indecisos, més que esforçar-se en fer canviar de parer als "convençuts".
No és fàcil demostrar que els mites estan equivocats. Els "creients" solen fer servir fets aïllats (cherry-picking), la teoria de conspiració o experts "fantasmes" per justificar les seves posicions.
Per tal de desemmascarar mites d'una manera efectiva cal:
En síntesi diu que es dona la paradoxa que la generació més educada de la història és la que també inclou els grups més escèptics sobre el poder de la ciència. La ciència es basa en l'experimentació (no en el litigi) i en la comprensió del món a partir d'aproximacions progressives (i per això té limitacions). Per això, perque la ciència té limitacions, alguns ho veuen com un fracàs (o com un punt feble). Però, precisament el mètode científic és la millor manera de superar aquestes limitacions. La "veritat revelada" (pròpia de les religions) no té aquesta limitació perquè creu que ho sap tot, però en canvi, és incapaç d'explicar i de comprendre el món.
Ara, en certs sectors, les creences superen els fets (hi ha gent que "creu" que les vacunes produeixen autisme o no "creuen" en l'evolució) i les creences creen mites. L'estratègia no és criticar la ciència, sinó posar en qüestió la comunitat científica. Diuen que el consense científic és fruït de conspiracions, creen les seves teories (mites) i les defensen amb els seus científics de referència (que ningú no coneix), fan servir anèctodes o falses analogies per desacrediatar tot un camp de coneixement, etc...
Gawande cita The Debunking Handbook, un document australià escrit per John Cook i Stephan Lewandowsky (2012) que parla de la manera de desenmascar els psudocientífics.
La pseudociència no és fruït de la manca de coneixement. Voler rebatre insistentment els mites de les posicions psudocientífiques pot tenir "efectes adversos". Per superar els mites de vegades és millor tres arguments molt concrets que una argumentació molt complexa. Cal dirigir els esforços cap als indecisos, més que esforçar-se en fer canviar de parer als "convençuts".
No és fàcil demostrar que els mites estan equivocats. Els "creients" solen fer servir fets aïllats (cherry-picking), la teoria de conspiració o experts "fantasmes" per justificar les seves posicions.
Per tal de desemmascarar mites d'una manera efectiva cal:
- Centrar-se en fets concrets, no en el mite.
- Alarmes explícites: abans de referir-se a qualsevol aspecte del mite cal dir explícitament que és fals.
- Donar explicacions alternatives.
- Fer servir material gràfic.
divendres, 29 de juliol del 2016
L'ombra de l'altre mar (39)
Margarit, Joan. L'ombra de l'altre mar. Madrid. NórdicaLibros. 2016 (p 72)
diumenge, 24 de juliol del 2016
Confessions d'un culer defectuós (38)
Pàmies, Sergi. Confessions d'un culer defectuós. Barcelona. Editorial Empúries, 2016 (p 165)
dimarts, 19 de juliol del 2016
Le Parlement des Invisibles (37)
Rosanvallon, Pierre. Le Parlement des Invisibles. Paris. Éditions du Seuil et Raconter la Vie. 2014 (p 69)
Raconter la vie: Le roman vrai de la société d'aujourd'hui.
Raconter la vie: Le roman vrai de la société d'aujourd'hui.
dissabte, 16 de juliol del 2016
Confessions d'un metge (36)
Vilardell, Miquel. Confessions d'un metge.Barcelona. Plataforma Editorial, 2016 (p. 118)
dilluns, 11 de juliol del 2016
Correspondència (35)
Heras, Magda & Fossas, Ignasi. Correspondència (setembre 2012-agost 2014). Descobrint la pregària dels salmistes. Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2016 (p 137)
diumenge, 10 de juliol del 2016
C'est l'Hôpital qui se moque de la charité! (34)
Fabiani, Jean-Noël. C'est l'Hôpital qui se moque de la charité! La fabuleuse histoire de l'hôpital du Moyen âge à nos jours. Paris. Éditions des Arènes. 2016 (p 247)
dissabte, 2 de juliol del 2016
La voluntat de comprendre (33)
Antich, Xavier. La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula. Barcelona. Arcàdia. 2016 (p 226)
divendres, 24 de juny del 2016
dimecres, 22 de juny del 2016
divendres, 17 de juny del 2016
diumenge, 12 de juny del 2016
Tot per als pacients, sense els pacients
Es celebra a Granada el 49è Congrés SEPAR. He participat en una sessió organitzada per SEPAR-Pacientes. Molt interessant:
Alfabetización en Salud. ¿Solo para los profesionales?. El paciente que toma decisiones sobre su salud
Dr. Pablo Gálvez Hernández (Barcelona)
"Health Literacy Interventions and Outcomes: And Updated Systematic Review" pdf.
Calidad = seguridad + efectividad + experiencia del paciente
Dr. Joan Escarrabill Sanglas (Barcelona)
"El paradigma és el valor (outcomes que interessin al pacient), cal buscar el feedback del pacient i l'acció és imprescindible: petites accions amb imapcte elevat".
Posibles soluciones: Si hablamos de números....
Dra. Rocío García-Retamero Inmedio (Granada)
"Una cosa que no has comprendido no puedes recordarla".
Posibles soluciones: Si hablamos de comunicación....
Dr. Xavier Clèries Costa (Barcelona)
"Los seres humanos tendemos a quedarnos con lo que nos conviene, rechazamos lo que va en contra de nuestras creencias, tenemos emociones, completamos las informaciones con nuestras percepciones subjetivas y tendemos a alteras las secuencias (2 pastillas 3 veces al día vs 3 pastillas 2 veces al día)".
El problema és que no hi ha participat cap pacient. Una altra vegada el mateix. El pretext és que la normativa de Farmaindústria impedeix l'accés dels pacients a les zones on hi ha publicacitat (o alguna cosa per aquest estil). Això no té sentit. Tots ens omplim la boca de l'empoderament del pacient i de la necessitat que participi en la presa de decisions, però no permetem que participin en els debats que tenen un gran interès per a ells. El 2010 es va publicar el document Equity and excellence: Liberating the NHS , la màxima més important del qual era “Nothing about me without me”. Fem tot el contrari!.
Em preocupa que tota aquesta situació encobreixi el problema de fons: els professionals sanitaris no saben(sabem) com incorporar els pacients i no ens trobem còmodes discutint els èxits (potser els nostres èxits no són equiparables als beneficis que esperen els pacients) i, sobre tot, ens incomoda discutir en pùblic els fracassos. Seqüeles del paternalisme mèdic. I les Societats Científiques no prenen una posició decidida al respecte.
Sort que els organitzadors han tingut el bon sentit de passar una pel·lícula amb les opinions dels pacients. Els elements clau que valoren aquests pacients entrevistats són:
- La confiança és un dels punts cabdals que valoren els pacients.
- Els pacients volen sentir-se escoltats i, sobre tot, que els tracten com una persona única (no com un col·lectiu anònim).
- El temps des de la perspectiva del pacient: un dels beneficis de l'atenció domiciliària és que és respectuosa amb el temps del pacient (i del cuidador).
- Tracte proper, molt en relació amb la capacitat d'escolta.
- La relació amb els professionals sanitaris ha de ser sincera, eficient i coloquial.
- El telèfon de contacte és una eina imprescindible per donar seguretat.
- L'alta no és només un tràmit administratiu. Els pacients valoren molt la bona explicació dels tractaments a l'alta.
Deu n'hi do, de les idees que sorgeixen en poc més de deu minuts d'entrevista. Està molt clar, no hi ha més alternativa: patients included.
dilluns, 6 de juny del 2016
e-patients Dave
Dimecres i dijous vaig compartir unes hores amb Dave deBronkart (e-patient Dave). Fa uns nou anys li van detectar un càncer renal amb metàstasi al pulmó, avant-braç, cervell i boca. El pronòstic més optimista era de 24 setmanes de vida.
A partir d'una cerca intensa a la xarxa va entrar en contacte amb pacients amb situacions similars a la d'ell i va poder accedir a un tractament que ha estat un èxit.
Des de llavors treballa per promoure la participació activa del pacient en l'atenció de la seva salut.
"El pacient és el recurs més infrautilitzat de tot el sistema sanitari"
Dave és un home alt, amb un aspecte que pot semblar prematurament envellit, però que ho desmeteix amb les primeres paraules. Àgil, segur, hiperactiu i clar. Al cap d'una hora i mitja de conversa ens va enviar immediatament un correu a tots els assistents amb les referències que havia comentat.
De la conversa amb en Dave en podríem treure tres elements clau:
Des de llavors treballa per promoure la participació activa del pacient en l'atenció de la seva salut.
"El pacient és el recurs més infrautilitzat de tot el sistema sanitari"
Dave és un home alt, amb un aspecte que pot semblar prematurament envellit, però que ho desmeteix amb les primeres paraules. Àgil, segur, hiperactiu i clar. Al cap d'una hora i mitja de conversa ens va enviar immediatament un correu a tots els assistents amb les referències que havia comentat.
De la conversa amb en Dave en podríem treure tres elements clau:
- Les relacions entre el metge i el pacient estan canviant i tots s'hi han d'adaptar (metges i pacients). La clau no és una confrontació entre dos móns, és cooperació.
- Hi ha coneixement útil pels pacients que encara no es troba en els canals habituals de gestió de la informació.
- Hi ha pacients que d'un problema concret en saben molt (perquè els afeca directament). Com que s'interessen molt per aquest problema concret n'estan molt informats, fins i tot de detalls que, en molts casos, no coneixen ni els metges.
Una bona entrevista a LV amb un titular molt encertat.
“Aprenc tot el que puc a Google i ho comparteixo amb el meu metge”
diumenge, 5 de juny del 2016
Less Medicine More Health (29)
Gilbert Welch H. Less Medicine More Health. 7 assumptions that drive too much medical care. Boston. Beacon Press 2015 (p 210)
diumenge, 29 de maig del 2016
Topología de la violencia (28)
Han, Byung-Chul. Topología de la violencia. Barcelona. Herder Editorial SL, 2016 (p 197)
M'ha costat molt de llegir-lo.
La violència ha passat de ser explícita, directa i clara (externa) a una forma de violència que es trasllada a l'interior, es torna invisible. La violència "interior" es relaciona amb la sobreproducció, la sobrecomunicació, la hiperatenció i la hiperacitvitat.
La violència no es fa evident per la confrontació sinó per la contaminació (p 19)
La societat del rendiment és la societat de l'autoexplotació. El subjecte de rendiment s'explota fins el burnout (p 21)
L'economia capitalista es preocupa més per la supervivència que per la "bona vida" (p 38)
En la societat del rendiment no cal coacció externa. La pressió està en els objectius ... però sovint els objectius són inassolibles (p 51) = més pressió.
Hi ha una violència sistèmia, que s'exerceix sense dominació (aparent), que porta a una autoexplotació. és una violència que afecta a tot el conjunt de la societat (p 122)
L'imperatiu del rendiment transforma la llibertat en coacció (p 135) El burnout i la depressió estarien relacionats amb aquesta coacció.
"El antagonismo social no se desarrolla entre lo global y lo singular. La sociedad contemporánea, en la que se perfila una erosión de lo social cada vez mayor, más bien produce egos aislados encerrados en sí mismos con un débil vínculo con el nosotros, que se encuentra en una intensa relación de competencia" (p 144)
Han torna a tocar el tema de la transparència: solo las máquinas son absolutamente transparentes... La política de la transparencia es una dictadura de lo idèntico (p 151)
"Hoy en día, el control no se presenta como un ataque a la libertad. Más bien hay una coincidencia entre libertad y control. Uno se entrega por voluntad propia a la visión panóptica. El usuario transparente es víctima y, a la vez, verdugo. Todos construyen activamente el panóptico de la red. La comunicación libre y el control panóptico se acoplan y se hacen indiscernibles" (p 157)
La ultraproximidad se transforma en algún momento en una indiferencia sin distancia (p 167)
"La sociedad contemporánea se caracteriza por el hecho de que el sentimiento de pertenencia ha desaparecido en todos nosotros, en todas partes" ...El aislamiento no genera ningún poder (p 181)
"La sociedad está atravesada por un proceso de descomposición de lo social, de lo común y lo comunitario... lo común se está derrumbando. La privatización se adentra hasta los confines del alma (p 181)
Nietzsche pensaría que la hiperactividad es algo repugnante (p 196)
La violència ha passat de ser explícita, directa i clara (externa) a una forma de violència que es trasllada a l'interior, es torna invisible. La violència "interior" es relaciona amb la sobreproducció, la sobrecomunicació, la hiperatenció i la hiperacitvitat.
La violència no es fa evident per la confrontació sinó per la contaminació (p 19)
La societat del rendiment és la societat de l'autoexplotació. El subjecte de rendiment s'explota fins el burnout (p 21)
L'economia capitalista es preocupa més per la supervivència que per la "bona vida" (p 38)
En la societat del rendiment no cal coacció externa. La pressió està en els objectius ... però sovint els objectius són inassolibles (p 51) = més pressió.
Hi ha una violència sistèmia, que s'exerceix sense dominació (aparent), que porta a una autoexplotació. és una violència que afecta a tot el conjunt de la societat (p 122)
L'imperatiu del rendiment transforma la llibertat en coacció (p 135) El burnout i la depressió estarien relacionats amb aquesta coacció.
"El antagonismo social no se desarrolla entre lo global y lo singular. La sociedad contemporánea, en la que se perfila una erosión de lo social cada vez mayor, más bien produce egos aislados encerrados en sí mismos con un débil vínculo con el nosotros, que se encuentra en una intensa relación de competencia" (p 144)
Han torna a tocar el tema de la transparència: solo las máquinas son absolutamente transparentes... La política de la transparencia es una dictadura de lo idèntico (p 151)
"Hoy en día, el control no se presenta como un ataque a la libertad. Más bien hay una coincidencia entre libertad y control. Uno se entrega por voluntad propia a la visión panóptica. El usuario transparente es víctima y, a la vez, verdugo. Todos construyen activamente el panóptico de la red. La comunicación libre y el control panóptico se acoplan y se hacen indiscernibles" (p 157)
La ultraproximidad se transforma en algún momento en una indiferencia sin distancia (p 167)
"La sociedad contemporánea se caracteriza por el hecho de que el sentimiento de pertenencia ha desaparecido en todos nosotros, en todas partes" ...El aislamiento no genera ningún poder (p 181)
Nietzsche pensaría que la hiperactividad es algo repugnante (p 196)
dimecres, 25 de maig del 2016
Transforming the Patient Experience (27)
Choctaw, William T. Transforming the Patient Experience. New York. Springer. 2016 (p 57)
diumenge, 22 de maig del 2016
Anecdotari d'una vida mèdica (26)
Morera, Josep. Anecdotari d'una vida mèdica. Barcelona. MarketingMente. 2016 (p 255)
Aquest és el cartell de la presentació del llibre d'en Josep Morera. He llegit el llibre d'una tirada. És un llibre fresc, irònic (com va dir en Josep el dia de la presentació) i en molts aspectes divertit. També és sincer quan parla d'ell (el punt obsessiu, la por a la mort o als miralls). A banda de l'amable lectura, però, a mi m'ha fet pensar en la generació de metges com en Josep Morera. Aquesta generació és la que em va ensenyar l'ofici. Moltes de les anècdotes em recorden les guàrdies a la Vall d'Hebron ("la Franco"), quan hi vaig ser durant el tercer any de carrera i a sisè.
El llibre tradueix tres actituds dels metges dels quals vaig aprendre l'ofici:
CURIOSITAT: aquesta generació de metges eren curiosos i al llibre es veu ben clar. El plaer de rebre una consulta d'un company era doble: primer el reconeixement (un pensament d'ego va bé en qualsevol menú), però sobre tot la consulta era un estímul per la curiositat. On és el misteri d'allò que li passa al pacient? Trobar el detall, el desllorigador. Aquest és el plaer del repte. El llibre és ple d'evidències al voltant de la curiositat: "ho haig de buscar", "recordo un llibre..."
PROFUNDITAT: La generació dels meus mestres solien anar fins al final. El prof. Robert (de Lyon) sempre deia que per atendre bé els pacients s'ha d'anar jusqu'au bout, fins al final. En Josep Morera i un col·lega (en G...em sembla que sé qui és) van anar a veure una pacient a casa després de la guàrdia. No ho van fer només per curiositat, és una manera d'anar fins al final.
MIRADA LATERAL. Les coses moltes vegades no són com semblen. La capacitat d'agafar perspectiva o de mirar-les d'una manera diferent és una virtud clau de la pràctica clínica. Per això cal evitar les suposicions o els prejudicis i tenir molt en compte el context. Aquesta mirada lateral s'aconsegueix estudiant molt (i es pot estudiar fins i tot als pisos sense clau a la porta, com descriu bé al llibre). Però per tenir una bona mirada lateral és crucial el currículum extra-acadèmic: llegir de tot i d'una manera inasaciable.
Amb aquesta visió de la pràctica de la medicina passa com amb la d'altres llibres. Per exemple, A fortunate man, de John Berger (interessant article sobre el llibre de The Guardian). Expliquen una manera de fer que segurament ja s'ha acabat. Però si deixem de banda els aspectes formals, la curiositat, la profunditat i la mirada lateral no caduquen.
En Josep Morera diu que no li agraden els miralls, però escriure un llibre és una manera de mirar-se al mirall i compartir-ho. Moltes gràcies.
Aquest és el cartell de la presentació del llibre d'en Josep Morera. He llegit el llibre d'una tirada. És un llibre fresc, irònic (com va dir en Josep el dia de la presentació) i en molts aspectes divertit. També és sincer quan parla d'ell (el punt obsessiu, la por a la mort o als miralls). A banda de l'amable lectura, però, a mi m'ha fet pensar en la generació de metges com en Josep Morera. Aquesta generació és la que em va ensenyar l'ofici. Moltes de les anècdotes em recorden les guàrdies a la Vall d'Hebron ("la Franco"), quan hi vaig ser durant el tercer any de carrera i a sisè.
El llibre tradueix tres actituds dels metges dels quals vaig aprendre l'ofici:
CURIOSITAT: aquesta generació de metges eren curiosos i al llibre es veu ben clar. El plaer de rebre una consulta d'un company era doble: primer el reconeixement (un pensament d'ego va bé en qualsevol menú), però sobre tot la consulta era un estímul per la curiositat. On és el misteri d'allò que li passa al pacient? Trobar el detall, el desllorigador. Aquest és el plaer del repte. El llibre és ple d'evidències al voltant de la curiositat: "ho haig de buscar", "recordo un llibre..."
PROFUNDITAT: La generació dels meus mestres solien anar fins al final. El prof. Robert (de Lyon) sempre deia que per atendre bé els pacients s'ha d'anar jusqu'au bout, fins al final. En Josep Morera i un col·lega (en G...em sembla que sé qui és) van anar a veure una pacient a casa després de la guàrdia. No ho van fer només per curiositat, és una manera d'anar fins al final.
MIRADA LATERAL. Les coses moltes vegades no són com semblen. La capacitat d'agafar perspectiva o de mirar-les d'una manera diferent és una virtud clau de la pràctica clínica. Per això cal evitar les suposicions o els prejudicis i tenir molt en compte el context. Aquesta mirada lateral s'aconsegueix estudiant molt (i es pot estudiar fins i tot als pisos sense clau a la porta, com descriu bé al llibre). Però per tenir una bona mirada lateral és crucial el currículum extra-acadèmic: llegir de tot i d'una manera inasaciable.
Amb aquesta visió de la pràctica de la medicina passa com amb la d'altres llibres. Per exemple, A fortunate man, de John Berger (interessant article sobre el llibre de The Guardian). Expliquen una manera de fer que segurament ja s'ha acabat. Però si deixem de banda els aspectes formals, la curiositat, la profunditat i la mirada lateral no caduquen.
En Josep Morera diu que no li agraden els miralls, però escriure un llibre és una manera de mirar-se al mirall i compartir-ho. Moltes gràcies.
divendres, 13 de maig del 2016
Parlem de gestió amb Carles Capdevila
Avui, la Societat Catalana de Gestió Sanitària ha organitzat una col·loqui amb el Carles Capdevila (@CarlesCapde) amb un tema central: la presa de decisions. Aquestes són algunes de les idees força que he apuntat (la interpretació és responsabilitat meva):
- En Carles Capdevila cita Zygmunt Bauman (Poznan -Polònia- , 1925) per remarcar que vivim en uns temps difícils, en un interregne. Viure períodes d'aquesta mena són atractius perquè lesd transformacions es veuen des de la primera línia: però són perillosos i irreversibles.
- En els interregnes només sobreviuen els optimistes.
- Fins el 2004 la societat ha tractat els adults com a nens. L'autoritat ens deia allò que havíem de fer: el metge ordenava el tractament, el periodista interpretava la notícia i el política censurava allò que li semblava, per exemple.
- Ara tots som adolescents. La societat reacciona com un adolescent: tot allò que diu l'"autoritat" és dolent, fem més cas d'un amic indocumentat que d'un estudiós, tothom pot fer periodisme, tothom...
- La societat fa pressió i l'única actitud raonable és comunicar bé les coses.
- Per comunicar bé les coses s'ha de dir la veritat.
- En aquest context la necessitat de canvi és evident. Es pot aplicar un criteri general: quan fem una cosa de la mateixa manera que la feiem fa 20 anys té poc futur.
- Els dos enemics més importants del canvi són els immovilistes i els gurús. Els gurús ens volen vendre fórmules màgiques i sempre han de "matar" algú.
- Prendre decisions en l'interregne és complicat perquè vivim en dos móns; el d'ara i el que ha de venir (però ara hem de prendre decisions pel món que ha de venir).
No hi ha mapes que ens indiquin per on hem d'anar, però quan una cosa que no ens agrada va molt bé, és molt important interrogar-se quins són els motius de l'èxit. Carles Capdevila posa l'exemple del "Reiki". Tots els científics rebutgen el "Reiki", però ell diu que quan ha de fer quimio li va bé. Potser algú s'hauria de preguntar per què va bé? té sentit identificar els factors clau i traslladar-los més que no pas copiar-los o calcar-los.
En un món de tensions i molt difícil (en un interrregne) s'ha de prendre una decisió: o dimitir o remar més fort.
En un món de tensions i molt difícil (en un interrregne) s'ha de prendre una decisió: o dimitir o remar més fort.
dissabte, 7 de maig del 2016
La carrera hacia ningún lugar (25)
Sartori, Giovanni. La carrera hacia ningún lugar. Taurus. Barcelona. 2016 (p 100)
dissabte, 30 d’abril del 2016
Memòries d'un capellà que no creia en Déu (24)
Meslier, Jean. Memòries d'un capellà que no creia en Déu. Barcelona. Viena Edicions. 2015 (p 89) Pròleg, selecció i traducció de Lluís-Anton Baulenas.
dijous, 28 d’abril del 2016
Dormir mil anys (23)
Puig, Valentí. Dormir mil anys. Barcelona. Edicions Proa. 2015 (p 93)
...Quan la Inquisició se'n queixa, Veronese
canvia el títol, i no el quadre (p 13)
pero no creguis ser més fort perquè entens les coses (p 21)
com és que podrem creure que hi ha coses
perfectes? Rodona, completa, exhaustiva,
només hi ha la culpa (p 37)
...que el cor brutal de la vida bategui per altres raons (p 39)
retrobar llibres que vares subratllar i ja no recordes haver llegit (p 47)
I tu, que ja no ets ni fores, ni seràs, ni vols ser (p 53)
...Quan la Inquisició se'n queixa, Veronese
canvia el títol, i no el quadre (p 13)
pero no creguis ser més fort perquè entens les coses (p 21)
com és que podrem creure que hi ha coses
perfectes? Rodona, completa, exhaustiva,
només hi ha la culpa (p 37)
...que el cor brutal de la vida bategui per altres raons (p 39)
retrobar llibres que vares subratllar i ja no recordes haver llegit (p 47)
I tu, que ja no ets ni fores, ni seràs, ni vols ser (p 53)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)