La fageda de la Grevolosa

La fageda de la Grevolosa és un bosc de més de 300 anys amb uns arbres imponents. Per anar i tornar des del Molí de Bracons cal comptar un parell d'hores (amb fotos incloses). El camí no està ben indicat. Nosaltres hem fet servir com a guia el llibre Conill i Mateu, Joan. Osona. 50 indrets amb encant. Sant Vicenç de Castellet (Barcelona). Farell Editors. 2010. Explica bé un parell de punts crítics del recorregut

Cop de CUP (49)

de Jòdar, Julià & Fernández, David. Cop de CUP. Viatge a l'ànima i a les arrels de la Candidatures d'Unitat Popular. Barcelona. Columna. 2012 (p 389) [Edició de butxaca, 2015]

La lectura de llibres sobre fets polítics contemporanis tenen l’inconvenient de la caducitat. Els fets són molt tossuts. Però, la mirada retrospectiva ajuda a explicar trajectòries i la manera d’abordar els problemes permet extreure’n conclusions generals, aplicables a altres camps. 

El diagnòstic de la realitat que es fa des de la perspectiva de la CUP no em sembla gens desencertat i el comparteixo en una gran part. Quant als temes sanitaris, per exemple, en el document "El preu de la salut" (2014), crec que l’encertaven en parlar de la importància de les causes socials de la malaltia i de la necessitats de no traspassar responsabilitats a les persones per resoldre els seus problemes de salut. El recorregut pausat, sense presses, portat per gent molt jove i preparada, adaptat a les circumstàncies locals, centrat en problemes concrets de les persones, basat més en la deliberació que en la jerarquia és molt suggerent. Segurament les discrepàncies serien més importants en el tractament que en el diagnòstic.

Aquest resum no és una anàlisi de les CUP (no tinc capacitat per fer aquesta mena d’anàlisi). Aquest resum només vol recollir algunes frases que m’han agradat per allò que suggereixen i, a la vegada, mirar d’identificar quins són els elements que hauria de tenir un projecte que volgués ser innovador (per exemple en el camp de la salut).

Les frases.

“...deu jutges valen més que la voluntat popular” (p 88)

Quan parlen de la relació amb altres formacions polítiques es refereixen a processos paral·lels amb punt d’intersecció, sense necessitat de ser vasos comunicants ni promoure processos d’absorció (p 92). Això pot ser una bona aproximació al debat de l’atenció integrada. Cal promoure processos d’intersercció.

“La feina be de lluny i del treball de base” (p 92)

“...la victòria de la “la roja”: circ sense pa” (p 120)

“Res no canvia mai si res no canvia mai”, lema del 2n Fòrum Social Català (2011) (p  123)

“...la millor manera de dir sempre és fer” (p 123)

“Adequar les infraestructures culturals no pas al consum i l’espectacle, sinó a la creació i la participació; donar suport al teixit associatiu i l’autoorganització social...” (p 141)

“Viure com si fóssim lliures” (p 142)

“La política, o te la fas tu o te la fan”, Joan Fuster (p 149)

“El pessimisme de la intel·ligència  i l’optimisme de la voluntat; l’acció col·lectiva és l’única que canvia les coses”, A Gramsci (p 216)

“...fer la democràcia més deliberativa i participativa...no pot esdevenir un estat de deliberació permanent que duria a la inoperància”, Joan Queralt (p 235)

Elements dels projectes innovadors.

• Horitzontals
•  Oberts
•  Participatius (model deliberatiu per a prendre decisions).
•  Repertori d’accions no convencionals (novetat/ singularitat)
•  Sensibilitat per temes emergents
•  Molta gent implicada (Empoderament de baix a dalt)
•  Partir de la feina feta
• Proximitat
• Transparència
• Agilitat (rapidesa – capacitat de resposta): evitar el perfeccionisme.
•  Evitar la banalització, la segregació i l’especialització funcional
• Cal evitar l’auto-referència constant.
• Aliances

Perpignan / Perpinyà

Els vestigis del català al Rosselló costen de trobar en la vida quotidiana. Els rètols dels carrers al centre de Perpinyà estan traduïts (o fan constar el nom antic). Les quatre barres a alguns llocs indiquen una certa singularitat. I poca cosa més.

Les llengües són molt fràgils. Quan una generació decideix deixar de parlar una llengua i fer-ne servir una altra, dicta una sentència de mort. La següent generació només tindrà el referents dels avis i si, a més, es ridiculitza l'ús de la llengua abandonada, tenim un cas clar de mort anunciada. Un parell de generacions per fer desapareixér una llengua.

Això sí, cada dilluns al vespre, al peu del Castellet, fan sardades. Al final dancen un parell o tres de rotllanes. Però en un recó una noia jove s'entesta a ensenyar els passos a un noi...

Las mejores decisiones (48)

Brockman, John (Ed) Las mejores decisiones. Barcelona. Editorial Crítica. 2015 (p 392)

Festa Major de Gràcia 2015

Si hagués de triar, el primer premi el donari al carrer de Mozart...

Però el carrer Joan Blanques tampoc no estava gens malament...

...i la festa no prescindeix de la reivindicació...

El Coll de Pal i visita nostàlgica a L'Espà

Hem fet el "ruta del trencapinyes", una caminada molt fàcil però amb vistes espectaculars des del mirador d'Orris que van des dels rsos de Peguera, el Pedraforca i la Tossa.

Desrpés hem anat a L'Espà, on l'Anna havia passat molts estius.

La casa on s'estàven...

I des de Saldes el massís del Pedraforca ho presideix tot.

Riera de Sorreigs

Malgrat que durant els darrers anys hem grapejat el país amb mans maldestres (i en alguns casos, brutes), encara hi ha alguns espais tranquils i solitaris. (quan dic "país" em refereixo Catalunya i quan dic "nosaltres" amb refereixo als indígenes no als enemics exteriors).

El troç de la Riera de Sorreigs que surt de l'entrada del poble de Santa Cecília de Voltregà, és un d'aquests petits espais tranquils i solitaris. Malgrat la calor encara baixa un fil d'aigua per la riera.

Cap el 1967 vaig fer una estada de colònies a un mas que es deina Gallissans (de la família Senmartí, un dels membres d'aquesta família era el germà Fermí, de la Salle de Gràcia). Feia més de quaranta cinc anys que no veia de tan a la vora Sant Martí Xic. Hi haurem de pujar a la tardor.

Quadern de vacances (1)

Una de les feines d'aquestes vacances d'estiu és pensar en el desenvolupament del projecte sobre l'avaluació de l'experiència del pacient. És com si fóssin els deures d'estiu que havia de fer de petit (i que sempre acabava a darrera hora a Roda, just abans de tornar a l'escola, amb l'ajuda pacient del tiet Joan). El "Quadern de vacances" d'enguany té tres fulls:

1. Pla general del projecte.
2. Presentació interna a cada Institut.
3. Sessió general del mes d'octubre/novembre

El punt de partida és molt general, i com que no hi ha mapes, vaig escrivint idees en una pissarra blanca:

El primer full del "Quadern de vacances" es referirà al plantejament general del projecte, que, en aquests moments i d'una manera provisional, hauria de considerar tres dimensions:

• Evangelitzar: explicar que l'avaluació de l'experiència del pacient és una estratègia de millora de l'atenció,al mateix nivell que la seguretat clínica o l'avaluació de resultats en salut. Aquesta és una tasca que, en una primera fase, ha de ser interna.

• Aprendre: Aprendre sense "temari" (sense saber què entra a l'examen) col dir compartir allò que es fa o les experiències de cadascú.

• Disseminar: l'excel·lència en mig d'un abocador és una fantasia. No podem millorar l'experiència del pacient només a partir de nuclis d'excel·lència. La disseminació ha de servir per contaminar l'entorn. és crucial que d'una manera general es generin estratègies per a millorar l'experiència del pacient. Per això, cal generar productes útils.

La deuxième disparition de Majorana (47)

Bonells, Jordi. La deuxième disparition de Majorana. Paris. Éditions Liana Levi. 2004 (p 180)

Service Fanatics (46)

Merlino, James. Service Fanatics. How to build superior patient experience th Cleveland Clinic Way. New York. McGraw Hill. 2105 (p 252)

Santa Maria de Lluçà

Decididament l'església de Santa Maria de Lluçà (especialment el claustre asimètric) és a la meva llista d'edificis impressionants del país (de Salses a Guardamar...): casa Batllò, Santa Maria del Mar, edifici de la Fundació Miró, Llotja de València, claustre de Sant Pau del Camp (Barcelona)...

A la part davantera de l'altar hi ha la reproducció del dibuix amb escenes bíbliques. En el requadre superior dret es veuen dues imatges que comparteixen un ull.

Diuen que aquesta imatge (l'original és al Museu Episcopal de Vic) va inspirar Picasso. Sempre que penses alguna cosa original has d'acceptar que fàcilment trobaràs un antecedent...i si l'antecedent no és humà l'acabaràs trobant a la natura !

Sant Pere de Besalú

Hem anat a Besalú. Una gentada! Turistes que volen fer cultura. Se senten comentaris en veu baixa sobre la presència de "banderas independentistas". Novisitem el call, de tanta gent que hi ha.

Impressionant el Monestir de Sant Pere de Besalú.

Al monestir i als edifiscis de la plaça hi ha un munt de nius d'orenetes: oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Haurem de venir a la primavera!

Mori el Merma!!!!

Una foto del Merma, a migdia, a la plaça Major de Vic, d'un dia entre setmana = comencen les vacances.

La tradició del Merma sembla que s'inicia a mitjans del segle XIX, al voltant de les festes majors i de les danses del gegants i cap-grossos. Un dels primers homes que portava el cap del nan es deia Comerma i sembla que el nom de "merma" vé del crit provocatiu que li feia la canalla. "Mori el Merma" és més un crit de festa que no pas ofensiu,

Abans del Merma, pèrò, hem fet el camí de Malars a primera hora. Un preciós bernat pescaire (Aredea cinerea) vigila la resclosa del pont Nou.

Fem massa per a molt pocs?

Aquesta pregunta me la faig des que ateniem els primers malalts amb ventilació mecànica a domicili. de vegades costa molt trobar el punt d'equilibri entre atendre les persones segons les seves nevessitats (i els pacients amb ventilació a domicili en tenen moltes de necessitats) i fer servir els recursos d'una manera raonable i equitativa.

És un pensament recurrent aquest. I avui una notícia l'ha tornar a desvetllar. A l'Hospital Vall d'Hebron han fet sis trasplantaments a cinc nens en vint-i-quatre hores. Hi han treballat més de 100 professionals: quin talent i quin esforç!

A la TV la cra dels pares del receptors encara reflectia el sofriment que han hagut de patir durant mesos esperant l'òrgan salvador. No veiem (naturalment) el sofriment dels familiars dels nens que han donat el seus òrgans. Vida per vida: l'alegria de qui la rep i la pena de qui la dona (només amb el consol de la generositat).

Mentrestant, als serveis d'Urgències dels hospitals hi ha pacients que s'hi estan 4-5 dies esperant un llit. Això són les contradiccions del sistema. I, naturalment, en cap cas dic que els diners dels trasplantaments han d'anar a urgències. De cap de les maneres. La pregunta és, per què no posem el mateix talent i el mateix esforç per resoldre l'atenció als serveis d'urgències? I, en part, és un problema de recursos. Però només en part. El punt crític per resoldre els problemes d'urgències no és el diner sinó el talent i l'esforç col·lectiu, dels qui treballen a urgències, però, sobre tot, dels qui no hi treballen.

El aroma del tiempo (45)

Han, Byung-Chul. El aroma del tiempo. El ensayo filosófico sobre el arte de demorarse. Barcelona. Herder Editorial SL. 2015 (p 163)

Introducción.

...la crisi de hoy nos lleva a la disincronía...el tiempo carece de un ritmo ordenador. La responsable principal de la disincronía es la atomización del tiempo...la dispersión temporal no permite experimentar ningún tipo de duración (p 9)
La gente envejece sin hacerse mayor (p 10)
...requiere una revitalización de la vida contemplativa (p 10)

Des-tiempo.

...en un tiempo atomizado todos los tiempos son iguales entre sí (p 16) La fragmentación del tiempo va acompañada de una masificación y homogenización cada vez mayores (p 17)
El tiempo de vida ya no se estructura en cortes, finales, umbrales ni transiciones. La gente se apresura más bien de un presente a otro. Así es como se envejece sin hacerse mayor. Por esto la muerte, hoy en día, es más difícil (p 27)

Tiempo sin aroma.

El tiempo mítico funciona como una imagen. El tiempo histórico tiene forma de línea que se dirige a un objetivo...cuando la línea pierde la tensión narrativa se descompone en puntos que van dando tumbos sin dirección alguna...La historia deja lugar a informaciones (p 35)
El tiempo mítico e histórico, en cambio, no dejan ningún vacío...constituyen una continuidad narrativa (p 37) El tiempo atomizado es un tiempo discontinuo... La narración da aroma al tiempo (p 38)

La velocidad de la historia.

Baudrillard... la aceleración es el final de la historia...las cosas son expulsadas de la esfera referencial...La aceleración no es la única explicación posible de la desaparición del sentido (p 41)

Pèrdua de sentit a causa de :

1. Acceleració.
2. Disminució de la força de la gravetat (que ja no fixa els referents i les coses només es miren superficialment)
3. Manca de trajectòria (genera una massificació d'esdeveniments i informacions, per manca d'una trajectòria escecífica)

Són suggerents aquestes tres idees.

De la época del marchar a la época del zumbido.

Para la modernidad desaparece la diferencia entre quí y allà (p 49) ...la aceleración es una manifestación típica de la moderinidad (p 52)...La ausencia de pautas temporales no comporta un aumento de la libertad, sino desorientación (p 54)

La paradoja del presente.

La orientación exclusiva a una meta hace que el espacio intermedio no tenga ninguna importancia...La instantaneidad de convierte en pasión (p 61)

Sólo hay dos estados: nada y presente...La vida humana se empobrece cuando se queda sin cualquier intermedio...La desaparición de los intervalos genera un espacio desorientado (p 62)

El espacio red no está formado por fases continuadas y transiciones, sino por acontecimientos o circunstancias discontínuas (p 63)

...una aglomeración de imágenes, acontecimientos e informaciones que hacen imposible cualquier demora contemplativa. Así es como vamos haciendo zapping por el mundo (p 66)

Cristal de tiempo aromático.

Proust: el ferrocarril mata cualquier contemplación (p 67) És curiós, ara el tren ens sembla "lent" i un mitjà de transport que, precisament, facilita la contemplació. La velocitat és, com tantes coses, un terme relatiu.

Proust:... presupone que la existencia es histórica, que uno tiene una trayectoria (p 70)

La época de las prisas no tiene aroma...Los aromas no sepueden suceder a la misma velocidad que las imágenes ópticas (p 72)

El "goce inmediato" no da lugar a lo bello...Lo bello responde a la duración, a una síntesis contemplativa (p 75)

El tiempo de los ángeles.

Una generación de frases indistintas no genera ningún sentido, no construye una historia (p 79):

Reloj aromático: un breve excurso en la China antingua.

Hsiang yin (sello de aroma) = reloj de incienso (p 85)

La danza del mundo.

Los nuevos medios suprimen el espacio mismo. Los hiperlinks también borran caminos (p 92). Heideger achaca la prisa generalizada a la incapacidad de percibir el reposo, la lentitud y la perdurabilidad (p 94)

El olor a madera de roble.

La demora contemplativa presupone que las cosas duran (p 105)...La aceleración cobra sentido solo en virtud de una meta (p 112)

El aburrimiento profundo.

El aburrimiento remite al vacío del tiempo (p 116)...el responsable del aburrimiento profundo es una vida regida completamente por la resolución a actuar (p 122)

Vita contemplativa.

1. Una breve historia de las musas.

El ocio no tiene nada que ver con no hacer nada, sino todo lo contrario (p 126)... La pérdida de tiempo es el peor de los pecados... (segons els calvinistes >>>) La vita contemplativa no acerca a su meta a aquel que aspira a la salvación, sinó que lo hace la vita activa. (p 129)..sólo el afán ininterrumpido de beneficios puede ganarse el favor de Dios... El impulso a la acumulación se basa en un afán de salvación (p 130)

2. Dialéctica del amo y del esclavo.

Kojève, en su interpretación marxista de la dialéctica hegeliana del amo y del esclavo, entiende el trabajo como medium principal para la formación de la historia... el trabajo es el agente de la historia (p 139). El esclavo se libera del dominio del amo, pero paga un precio: convertirse en un esclavo del trabajo (p 140)

La sociedad actual es una prueba de que el hombre, convertido por completo en un sujeto trabajador, no es capaz de tener un tiempo libre que no sea un tiempo de trabajo... El animal laborans solo conoce pausas, pero no la tranquilidad contemplativa (p 144)

3. Vita activa o vida ocupada.

La pasividad del animal laborans no es lo contrario de la vida activa, sino que presenta su otra cara...Los activos ruedan como rueda la piedra, conforme a la estupidez de la mecánica (Nietzsche) (p 149)
Especialment en aquest apartat fa una critica constant i despietada a l'Hannah Arendt.

La pérdida de la capacidad contemplativa es la responsable de que el hombre se haya rebajado a un animal laborans. (p 154)

El pensamiento es especialmente libre porque su tiempo y espacio no se pueden calcular (p 156)

La vita contemplativa sin acción está ciega. la vita activa sin contemplación está vacía (p 160)

La vida ocupada, a la que le falta cualquier dimensión contemplativa, no es capaz de la amabilidad de lo bello (p 162)

Compte enrere

Hi ha una curiosa teoria que diu que els éssers vius neixem amb la possibilitat de fer un nombre limitat de de batecs cardíacs (rate of living hypothesis) Cada batec forma part d'un "compte enrere" fins que s'exhaureixen les existències.




En definitiva, segons aquesta teoria, la vida és un "compte enrere". Hi ha autors que posen en qüestió aquesta teoria, per massa simple.

Però potser, a la vida qüotidina funcionem amb massa "comptes enrere". Esperar que passi alguna cosa és una manera d'aplicar el "compte enrere": quant de temps falta per iniciar un viatge? Per acabar una feina? Té aspectes positius (la il·lusió, l'esperança, l'assoliment de fites), però també en té de negatius: esperar allò que ha de passar potser no et deixa assaborir allò que realment ara està passant.

La Mar ha marxat a Nicaragua i, en el fons encetem un "compte enrere", fins la tornada. Que esperar no ens impedeixi assaborir el present!

Llegir perjudica seriosament la ignorància

Una petita enganxina en una de les taules de llibres del mercat de Sant Antoni deia això: "Llegir perjudica seriosament la ignorància". Tal com passa sempre (o la major part de les vegades), la frase és ben coneguda a la xarxa.

Passejar pel mercat dominical de llibres (i cromos, i tebeos, i jocs d'ordinador...) del mercat de Sant Antoni és un exemple d'anar a trobar més que no pas anar a buscar. És molt difícil anar a "buscar" un llibre concret i trobar-lo, però conserva el plaer de la sorpresa.

No em puc imaginar un món sense llibres.

Quina és la meva manera de llegir? Aprofito per repensar-hi:

• S'ha de llegir d'una manera continuada (llegir no és una activitat del temps de lleure, llegir és fer feina).
• S'ha de llegir fins i tot (o especialment) quan tens més feina.
• S'ha d'aprendre a llegir a tot arreu (tinc llibres subratllats amb línies irregulars fruit dels sotractcs del llarg viatge amb autobús des de Sants a Esplugues)
• No sé llegir sense un llapis a la ma: per subratllar, posar signes d'admiració o d'interrogació, per escriure comentaris al marge.
• Generalment acabo els llibres que començo (però no em sento obligat a fer-ho)
• Convé llegir sistemàticament en diverses llengües.
• S'ha de llegir de tot (però en el meu cas he llegit molt pocs llibres de "ciència-ficció")
• Em sembla que s'ha de llegir molta més "no-ficció" que "ficció" (enguany, de 44 llibres llegits, el 86% són de "no-ficció")...però llegir un bon relat o poesia o teatre no fa gens de mal.
• M'agrada compartir allò que llegeixo.

Dues pàtries

Ha plogut molt aquesta nit a Roda. Ho hem sabut abans d'obrir la finestra pel soroll de l'aigua que saltava la resclosa del pont Nou, Hem après de llegir el soroll del riu. Amb la finestra oberta hem confirmat que l'aigua baixa terrosa i que els martinets i els bernats pescaires ja no buscàven preses en les aigues somes. Massa corrent turbulent. Ni els ànecs suràven entre la resclosa i el pont Vell.

M'agrada estar-me a Roda (no pas per a viure-hi, però per estar-m'hi els caps de setmana o a l'estiu o per Nadal). Jaume Pomar (1943-2013) fa una definició de pàtria que, en el meu cas, explica la fascinació per Roda. En Pomer diu que té dues pàtries: la seva infància i la llengua. A Roda conflueixen les dues coses, la infància (els estius -llargs-  i els caps de setmana de primavera, i l'hivern -amb la boira a la finestra de ca la iaia) i la llengua. L'adolescència és, tota, de Barcelona, però la infantesa és compartida entre Roda i Barcelona.

Per aquest inici nostàlgic del mes d'agost lliga molt bé Le Plat Pays, de Jacques Brel (1929-1978) (lletra de la cançó)