El Rei Lear (6)

Shakespeare, William. El Rei Lear. Barcelona. Quaderns Crema. 2008 (p 210) Traducció de Joan Sellent

Impressionant. Sense paraules. Dimecres al Teatre Lliure per veure la proposta de Lluís Pasqual.

Un petit tast.

La professió que faig és la de no ser menys del que semblo (p 38  Acte I Escena IV)

El mendicant més pobre té algun bé superflu (p 95 Acte II Escena IV)

Els joves pugen quan els vells van capa avall (p 110 Acte III Escena III)

Tot el teu coneixement ha cedit davant la impaciència (p 123 Acte III Escena VI)

És el mal d'aquests temps: els bojos guien els cecs (p 141 Acte IV Escena I)

Hem de carregar el pes d'aquest temps desolat: dir el que sentim, no pas allò que ens ve imposat (p 210 Acte V Escena III)

Text en pdf  de la versió estrenada per la companyia la perla29 a la Biblioteca de Catalunya, sota la direcció d’Oriol Broggi

La idea que desenvoluparé a partir del Rei Lear és la del recanvi generacional i la importància d'identificar els aduladors i recoèixer els qui són lleials.

La sonrisa de Leonardo (5)

Agustí, Jordi. La sonrisa de Leonardo. Barcelona. RBA Libros SA. 2015 (p 257)

Galileu o Galileo Galilei (1564-1642) és el primer científic modern (p 15). Galileu, Leibniz (1646-1716) o Newton (1643-1727) van posar els fonaments de la ciència moderna perquè van resoldre una paradoxa que els filòsofs grecs no havien pogut resoldre: la manera d’abordar les estructures complexes, de quina maneja conjugar allò individual (allò que és complex) amb l’universal (allò que és simple) (p 16).

Ptolomeu a Cosmographia: comença per conèixer les parts i coneixeràs el tot (p 29)

Leonardo da Vinci (1452-15199 rebutjava qualsevol opinió que no es pogués comprovar per l’experiència....les úniques portes obertes al coneixement veritable de l’univers són l’observació i l’experiència (p. 38). Leonardo no va comunicar allò que feia. La comunicació és la base del progrés científic...Leonardo va fallar en un aspecte fonamental de la pràctica científica, com és el fet d’influir en el desenvolupament de la pròpia ciència i promoure la discussió (p 40). El somriure de la Mona Lisa podria correspondre al somriure d’un cadàver? (p 43).

Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829) va proposar que l’evolució es basava en l’adaptació de les espècies al medi...(p 50)...l’individu és la unitat de l’evolució (p 56)

Georges Cuvier (1769-1832) va proposar la “llei de correlació d’òrgans”: la modificació d’una sola peça implica la modificació de totes les peces de l’organismes... per tant l’evolució és impossible (p 51)

Charles Darwin (1809-1882) introdueix la idea de la població com unitat de l’evolució (p 60)...com que les poblacions naturals són variables, els individus que presenten unes característiques adequades per a viure en un entorn determinat (els més ben adaptats) sobreviuran i, per tant, transmetran aquestes característiques a la descendència (p 60). Aquesta idea de les poblacions es podria extrapolar als equips?

L’evolució de la vida és contínua, però el registre geològic és notablement discontinu (p 66). Ernst Haeckel (1834-1919) va proposar (1874) una llei biogenètica fonamental segons la qualk “els organismes, durant l’ontogènia, en major o menor mesura, recapitulen la filogènia” (p 85) -que s'ha demostrat que no és certa i que al final implica que hi ha un "progrés" i una "direcció". Per Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955) l’evolució és un procés ascendent que porta irrefrenablement a un increment de la complexitat (p 119)...l’evolució s’integra amb la Divinitat en el Punt Omega (p 1259)

Miquel Crusafont Pairó (1910-1983) i Jean Piveteau (1899-1991) eren seguidors de Teilhard...Teilhard era el màxim exponent de la idea de progrés evolutiu (p 138).

És curiós observar la gent que estava més o menys d’acord amb Teilhard. Julian Huxley (1887-1975) no era religiós  però d’alguna manera pensava en el progrés humà (p 145): l’evolució és un procés progressiu. A Catalunya l'Eudald Carbonell ha manifestat el seu interès per Teilhard.

El concepte de progrés biològic és un denominador comú d’una bona part dels protagonistes de la teoria sintètica de l’evolució, com Theodosius Dobzhansky (1900-1975) o George  Ledyard Stebbins (1906-2000).

L’evolució és un procés oportunista i no existeixen línies de progrés ni direccions preferents  (p 147). A l’aproximació de l’evolució des del marxisme encara hi ha una admiració per Lamarck... especialment pel fet del paper que juga la voluntat de l’individu en l’evolució (p 149).

Jacques Monod (1910-1976): la vida es caracteritza per dues propietats que la diferencien de la matèria inert: invariança i teleonomia...la vida  no és un fenomen necessari (p 152). Monod.. parla de Teilhard...i està sorprès per la manca de rigor i l’austeritat intel·lectual d’aquesta filosofia (p 153)

Crusafont...dona suport al concepte d’ortogènia (p 168)... Margalef (p 169). La teoria de la ortogènesi proclamava l’existència de tendències evolutives que es desenvolupaven independentment de la selecció natural (p 174)

Simpson: l’evolució no és predictiva (p 180).

El “creacionisme científic” és una contradictio in terminis (p 190).

Els desastres de Lysenko o Ivan M Michurin van anar aparellats a la “purga” de científics de prestigi Nikolái I Vavilov (1887-1943) i, directament, a l’assassinat d’altres oponents. Després de cada intromissió de la política en la ciència com a mínim hi ha la complicitat d’un científic que vol servir-se de la política per imposar les seves tesis (p 206)

..Stephen Jay Gould (1940-2002): l’evolució ha representat una disminució en els dissenys bàsics (p 241)...Gould: en els grans processos macroevolutius... han emfatitzat el caràcter impredictible de l’evolució, especialment quan hi ha extincions en massa (p 244). Gould s’oposa frontalment a allò que ell anomena el reduccionisme darwinià, el màxim exponent del qual és en Richard Dawkins (el “gen egoista”) (p 247)

Les espècies no s’originen gradualment a partir d’altres espècies sinó que apareixen abruptament a partir de petites poblacions perifèriques que no es poden reconèixer a partir del registre fòssil (p 247)

Tres idees sobre la qualitat.

Un cop superats uns mínims bàsics, la mesura de la qualitat no és gens fàcil. Divendres passat vaig assistir a la jornada “Pacients & Qualitat Assistencial” organitzada pel Departament de Salut. Una de les primeres presentacions va ser al voltant de la Central de Resultats. La Central de Resultats és una fita molt important del Departament: transparència i disponibilitat de dades. En la presentació es mostren bons resultats malgrat la situació precària, incerta i immerescuda. Des de l’auditori, una persona amb un familiar amb problemes mentals, pregunta com pot ser que es mostrin bons resultats si en el cas de les malalties mentals les insuficiències i el malestar dels professionals són evidents. Resposta difícil. En primer lloc queda clar que les grans xifres no ho expliquen tot. Els “ingressos evitables” (sense entrar en la conveniència d’aquest concepte) expliquen allò que expliquen i no una altra cosa, per posar un exemple. Els indicadors generals, malauradament, no identifiquen prou bé els més vulnerables.

Per altra banda, costa d’explicar bons resultats en el context d’una crisi tan profunda i llarga com la que vivim. Tècnicament no sorprèn que en cinc anys no es detectin canvis significatius en els indicadors generals. A l’informe SESPAS 2014 es fa palès que la mortalitat no ha augmentat malgrat la precarietat, però ha disminuït la freqüentació, especialment a l’atenció primària. Però, ara a Barcelona, cinc parades de metro representen diferències de cinc anys en l’esperança de vida i per primera vegada hi ha una disminució en l’esperança de vida en el conjunt de l’estat. Aquest fet és especialment important perquè a l’estat espanyol, des del 1900 i sense comptar en parèntesi de la Guerra civil, l’esperança de vida s’incrementava cada any. En definitiva, sembla ingenu pensar que la crisi no afecta la salut. Segurament no tenim instruments prou sensibles per a mesurar-ho i això és allò que fa por: el perill camuflat. La nutrició infantil inapropiada segur que té impacte en la salut a llarg termini. La disminució de la freqüentació no vol dir necessàriament que sigui per deixar de consultar per causes poc importants. Els desnonaments segur que afecten les salut de les persones que els pateixen.

La segona idea és que, de vegades, em fa la sensació que els metges i els tècnics de l’administració parlem de coses que no interessen a la ciutadania. En un auditori heterogeni parlar de programes de control de qualitat amb percentatges d’èxit superiors al 90% sembla desproporcionat, artificial i desubicat. Una piulada de @ibelchi és molt clarificadora: “Tinc la sensació “que tots som molt bons i guapos” a la #jornadapacientsqualitat i no em quadra del tot en la meva experiència professional”.

La tercera idea és que el bany de realitat (i la cura d’humilitat) la posen sempre els pacients. A la darrera taula de la jornada cinc persones van parlar en nom de les associacions de pacients. Els missatges per emportar-se a casa són ben clars:

• Els detalls són importants, compten tots els elements del procés assistencial.
• Organització: concentrar els contactes, TIC’s, simplificar els processos burocràtics.
• Atenció centrada en la persona.
• La talla única no serveix per a tothom (especialment als Serveis d’Urgències)
• Posar-se en la pell de les persones: informació, comprensió i acompanyament.

Complex tot això, però esperançat amb els canvis (em refereixo a Syriza). Ara bé,  escèptic, poc amant dels mites i un punt desconfiat com sóc, aquest cap de setmana tornaré a llegir La granja animal, de George Orwell (1903-1950)

Temps de carxofes

Avui hem anat a El Prat, a l'espai natural a la vora del Cementiri Sud. El temps de les carxofes pratenques és del mes de novembre a l'abril. Per tant, ara és el temps de les carxofes.

Hem vist una oca de galta blanca (Branta leucopis). Sembla que no és freqüent. L'hem vist a l'aguait de l'estany de cal Tet perquè un dels observadors ens l'ha ensenyada (nosaltres no l'hauríem pas identificada). Als aguaits h iha experts observadors que es transmeten les observacions per whatsupp. Aquest mestre anònim ens ha dit que en tenen tres d'identificades.

                                Oca de galta blanca (Branta leucopis)

La convivència amb "ocells" molt diversos és possible.

Amb la culpa a l'esquena.

No crec en la redempció dels pecats. Els pecats van a la motxilla i els has d’arrossegar com el captaire de la cantonada de casa, que porta la casa a l’esquena. A la crisi d’ara hi ha molts pecats i molts pecadors. Però el pecat que més em dol és el que es comet sobre els innocents. La crisi encotilla la il·lusió dels joves d’una manera arbitrària, injusta i injustificable. Més de la meitat sense feina, els qui en tenen, temporal i mal pagada i, de vegades, amb la humiliació afegida de tenir la sensació que has de donar les gràcies per accedir a les engrunes.

Ningú no pot dir que és aliè a la situació del món. La contribució a l’estat del món no és homogènia, és clar. Però ningú no és foraster o acabat d’arribar. Diuen que aquest és un any crucial. Diuen que cal votar amb molt de seny i amb visió de futur. No vull tornar a pecar. Ara mateix no crec que a l’hora de sopar li pugui dir a la meva filla quina és la millor opció de futur. No tinc la poca-vergonya de pensar que sé quina és la millor opció. Tot el contrari, l’única redempció possible és demanar-li a ella de quina manera puc contribuir al seu futur. I això no és retòrica. Es concreta amb una pregunta molt senzilla: en aquest any crucial, quina opció vols que voti per contribuir a bastir el teu futur? Aquest any només votaré l'opció política que em suggereixi la meva filla. 

Montaigne ou la vie comme chef-d'oeuvre (4)

Vergely, Bertrand. Montaigne ou la vie comme chef-d'oeuvre. Toulouse. Éditions Milan. 2009 (p. 62)

...le monde une "vaste librairie" ... qui aime le plaisir n'aime pas l'excès (p. 15)

...doute de tout, excepté des phenomènes (p. 18)

...peu de gens sont eux-mèmes. Les êtres humains vivent à l'extérieur d'eux-mèmes (p. 31)

...toute expérience d'amitié est une expérience de pensée (p. 39)

La méfiance a l'égard des grands discours (p. 42)

...ne jamais vouloir aller en ligne droite....Le labyrinthe est une image de la condition humaine (p. 46)

Ce n'est pas tel ou del texte du minde qu'il faut changer, mais son esprit (p. 47)

La politique est affaire d'intériorité, de force mentale, de résistance spirituelle (p. 49)

On ne change pas le monde. On éduque les êtres humains....la tête bien faite pluôt que bien pleine (p. 51)

La politique doit être une résistance aux pouvoires et non leur conquête (p. 53)

Vivre à propos (p. 56)

Filosofía para médicos (3)

Bunge, Mario. Filosofía para médicos. Barcelona. Editorial Gedisa. 2012 (p. 197)

Mario Bunge va néixer a Buenos Aires el 1919. Va estudiar filosofía i des del 1966 treballa a la Universitat McGill, de Mont-real, com a responsable de la càtedra Frothingham de lògica i metafísica.

Aquest video és un bon resum del llibre (dura més d'una hora, però és molt interessant).

Les medicines tradicionals (Hipòcrates, ayurvedes o xinesos) tenen el gran mèrit d’haver definit les malalties com a processos naturals sense relació amb els deus. Cap no aporta tractaments eficaços (semblen més placebos que tractaments) però la majoria, especialment la medicina hipocràtica, fan recomanacions útils sobre els estils de vida.

El retorn a medicines tradicionals o complementàries a causa dels abusos o de les deficiències de la medicina “oficial” és tan irracional com renunciar a la democràcia perquè és limitada i corruptible (p. 26)

La medicina actual és sistèmica i, per tant, també és analítica, mentre que la medicina tradicional és holística. Però, per descomptat, en voler tractar la totalitat, a l’hoslistica se li escapen les característiques de les parts. Això explica el fracàs de les terapèutiques holístiques.. (p. 32). Per entendre un sistema cal tenir en compte: composició, entorn, estructura i mecanismes.

El constructivisme social nega d’alguna manera que la malaltia sigui un procés objectiu. George Canguilhem(1904-1955) diu que les malalties són desviacions de normes o regles de conducta... la malaltia no seria un trastorn biològic sinó una construcció social (p. 64). Les malalties són processos naturals, però el seu reconeixement com a problemes mèdics depèn del coneixement i dels judicis de valor (p. 65). L’obesitat infantil durant molt de temps era signe de bona salut...

És molt útil la diferència que fa entre probabilitat i freqüència. . Les freqüències (les mitjanes i les variacions) són propietats col·lectives. Les probabilitats són propietats individuals i es relacionen amb l’atzar (la probabilitat que un individu a l’atzar tingui un problema determinat). Només es pot parlar de probabilitat quan hi ha atzar (p. 98).

En definitiva, Bunge parla de la medicina com a relació de múltiples sistemes emergents, com en capes, que es relacionen entre ells. El reduccionisme pot ajudar a explicar aquestes relacions entre nivells, però no té visió de sistema. Des d’aquesta perspectiva sistèmica es pot entendre que Roma tenia una medicina molt primitiva però una salut pública molt avançada: clavegueres (cloaca màxima), aigua corrent, latrines a tots els campaments militars (a la I Guerra Mundial van morir més soldats de diarrea que de ferides)...tot això va ser obra de funcionaris, militars, enginyers o artesans. Tot i que es va invocar la deessa Salus, els metges no van ser consultats (p. 168). Un sistema (salut pública) estava més desenvolupat que un altre (metges).

Dues perles finals:

La longevitat en si mateixa no es desitjable, allò que convé és la prolongació de la vida disfrutable i, si és possible, també útil (p. 174)

La Medicina es troba en una era prenewtoniana (p. 194). La medicina ja va tenir el seu Galileu: Claude Bernard (1813-1878). Quan apareixerà el Newton de la Medicina? (p. 197)

Delta del Llobregat

De vegades sembla que allò més interessant sempre és lluny. Els espais naturals del Delta del Llobregat són una prova que l'afirmació anterior és inexacta, tòpica i trivial.

Mosquiter (Phylloscopus collybita)

La banda més al sud comença a la zona coneguda com Les Filipines, al final de la pista de l'aeroport (o al començament, depèn de com es miri). Molt poca gent. Passeig agradabilíssim amb sol i fred.

Sap greu haver de pensar en els límits

Ha de quedar clar que allò que es fa amb el llapis (o amb la tecla) no es pot resoldre amb sang. De cap manera. Ja s'han dit prou coses aquests dies al voltant dels fets de Paris. Però, he sentit persones aparentment assenyades que sostenen que si saps que has d'ofendre potser millor no fer segons què. És el principi del respecte. Suposem que aquest és un bon discurs. Què vol dir "ofendre"? Com es mesura l'ofensa i fins on puc tibar sense trencar?

Sempre hi ha una primera vegada. El 1988 a TVE van fer un gag sobre la Moreneta i el president de la Generalitat (i també es burlaven del Barça). Va causar un gran escàndol. S'havien passat els límits i la gent d'aqui es preguntava si el mateix programa ho faria amb una altra mare-de-deu que no fos la d'aquí. O potser, si gosarien fer-ho amb el monarca. El programa Polònia s'emet a TV3 des del 2006 (i fan sàtires bastant més dures que les de finals dels 80's). De límits n'hi ha, però avançar sense fregar l'altra banda dels límits em costa d'entendre.

La revista Études, dels jesuïtes francesos, ha publicat un article amb quatre vinyetes de Charlie Hebdo que ridiculitzen valors del catolicisme. Molts dels comentaris són favorables, en el sentit de donar testimoni de tolerància. Però n'hi ha un que fa notar que ells mateixos, els jesuïtes, s'han imposat límits i no han seleccionat alguna de les vinyetes més ofensives (aquesta de l'enllaç em sembla especialment ofensiva).

En un comentari que no sé localitzar algú feia referència a la impossibilitat de publicar vinyetes d'aquesta mena en els campus universitaris americans perquè, diuen, "poden incitar a l'odi". Molta subjectivitat. Com quan algú comença a parlar del dret a la vida i en contra de l'avortament, per exemple.

No els sé dibuixar, però, de límits, segurament n'hi ha d'haver. Però potser val més que n'hi hagi pocs i lluny.

Camí de Malars

El camí de Malars va de Roda a la Colonia de Malars i arriba fins a Manlleu. Sota el pont Nou, allà on encara queda com a testimoni el pou de ca l'Hostelà (jo sóc el nét de la Pepa de ca l'Hortelà) comença el camí. Fa fred, però la boira comença a dissipar-se. M'agraden els dies d'hivern, freds, amb el sol tímid que t'acarona. Com diu en Pere Gimferrer, fent el camí de Malars fa més de trenta-conc anys "...no era pas aquell sol violent i impúdic de l'estiu, flamejant i fort; era un  sol persuasiu, , íntim, que dóna escalf i arrecera..." (Dietari 1979-1980, Edicions 62). El color de la terra és el color de l'hivern. Tot té color de la terra, els arbres, les branques, els camps.

El pit-roig (Erithacus rubecula) és un dels que desafia el marró dominant amb el pit vermell ataronjat.

Camí plàcid. Trist. Pensant en els nens, les dones i els vells que han matat amb armes automàtiques quan no podien fugir a prou velocitat per evitar els vehicles, De tants morts no els han pogut ni comptar. Parlen de més de dos mil cadàvers. I els que han mort ni tant sols feien servir el llapis per dibuixar blasfèmies. Molt més senzill, eren a casa, en un mal lloc, tal com sembla pels resultats. El relat és terrible. Nigèria és lluny, pero els autors i els motius no són gaire diferents als dels fets de Paris, Mitja pàgina a tot estirar en els nostres diaris.

En cap lloc no he llegit que les autoritats han d'anar a l'enterrament.

Les dades ajuden a definir la magnitud dels problemes. Però les dades no igualen. 20 i 2000 no reben la mateixa resposta, ni tan sols una resposta proporcional. I el problema no és massa diferent.

Science et démocratie (2)

Rosanvallon, Pierre (ed). Science et démocratie. Paris. Odile Jacob. 2014 (p, 313)

Alguns punts rellevants del llibre. No és un resum sistemàtic. A la pràctica és una transcripció comentada de les frases que he subratllat (i no totes).

Steven Chu (1948), premi Nobel de Física el 1997 va ser secretari d'Energia en el govern Obama del 2009 al 2013. S'ha interessat per les energies renovables i pel canvi climàtic. En el primer capítol diu coses interessants sobre la gestió que fan els governs quan han de fer front a grans catàstrofes.

- És important que hi hagi algun científic en actiu en els nivells més alts de l'administració política (p. 20).
- Les organitzacions burocràtiques són massa lentes per fer front a les urgències (p. 21)


La fracturació hidràulica o hidrofracturació (fracking) modifica l'equilibri mundial de la producció i perturba considerablement els interessos financers (p. 62)... i si no es prenen les mesures adequades pot tenir un gran impacte negatiu en les capes d'aigua subterrànies.


L'expert, el conseller i el decisor.

L'expert identifica els límits d'allò que és possible (p. 66). L'excessiva confiança en l'expert porta a una direcció "tecnocràtica" de la societat (p. 68). En la relació entre la societat i els científics sempre hi ha intermediaris (especialment els qui condicionen i modulen l'opinió pública (p. 70)

El primer pecat de l'expert és creure's infal·lible (p. 75). El segon pecat és creure que té capacitat de decisió en funció dels seus coneixements científics (qui decideix és el polític, en funció de la representació de la societat que li ha estat donada a la urnes). En cap cas la legitimitat científica no ha d'estar per sobre de la legitimitat democràtica (p. 77)

Veritat científica i veritat legal.

Al llarg de la història s'han volgut fer lleis "justificades" per la ciència. Trofim Lyssenko (1898-1976) va definir la "ciència oficial" (i va fer empresonar els científics dissidents), o la llei sueca d'eugenèsia va estar vigent fins el 1976.

Un tema clau és la resposta legal davant la incertesa de la ciència: el principi de precaució (p. 97).

Innovació (Helga Nowotny)

Le fossé entre initiés et profanes existe depuis la nuit des temps (p. 113)

La societat respecta la ciència però un dels problemes que s'han de resoldre és de quina manera es fa front als conflictes d'interès. És molt important la informació sobre la ciència, però la informació tota sola no fa canviar l'actitud (p. 123)

"El milagro de los Santos Cosme y Damián", un trasplantament al segle XVIII, pintura de Fernando del Rincón (1460-1525?)

Aquesta imatge serveix per parlar de medicina reparadora versus medicina regeneradora (p. 148)

Ciència i societat civil

La societat dubta que el procés tècnic sigui sempre controlable i beneficiós (p. 230). En recerca, com en totes els altres aspectes de la societat, s'ha de triar. I triar pot ser dolorós (p. 234). Triar significa anticipar les conseqüències, identificar qui patirà els efectes més durs i construir coalicions socials que puguin dur a terme els projectes (p. 234).

Aquesta relació entre ciència i societat haurà de respondre algunes preguntes importants. De quina manera s'ha de fer front a la malaltia i a la mort en el moment que les despeses en salut són molt més elevades que els ingressos? (p. 235). L'autor es pregunta si és sostenible el nostre model actual?

Conferències de ciutadans.

El 1998 el Parlament francès va organitzar una "conferència de ciutadans" (catorze ciutadans triats a l'atzar) per prendre decisions al voltant dels organismes modificats genèticament. L'atecedent eren les "conferències de consens" que es van prodigar en l'àmbit mèdic durant els anys 70's a als USA. Les "conferències de ciutadans" es situen en el marc conceptual de la "democràcia deliberativa".

Els organitzadors es van quedar impressionats per la capacitat dels profans, que s'han format ràpidament, per fer-se càrrec de qüestions molt complexes (p. 245). Aquestes són algunes de les característiques de les "conferències de ciutadans" (CdC):

• Les CdC no poden desenvolupar capacitats de "contra-rèplica" a les exposicions dels experts (i no són equiparables al paper que poden jugar, per exemple, les associacions de pacients).
• Les CdC no generen coneixement científic.
• El sentit comú que poden generar les CdC es pot transformar en "saviesa política" (p. 250).
• Les CdC aporten elements de consens a l'hora de prendre decisions i són una bona contrbució al debat públic

Els components de les CdC són:

• El "promotor": l'organisme que fa l'encàrrec (sol ser una autoritat pública).
• L'organitzador, que prepara el marc conceptual, recluta els participants i dona suport tècnic.
• Els experts, científics i no científics.
• Els garants del procés, que han de ser independents.
• Periodistes i població general, que hi poden estar convidats.
• Participants en el CdC triats a l'atzar. (p. 252)

Comunicació científica. (veure el post del dia 6 de gener)

Per què serveix la ciència?. 

L'atzar juga un paper molt important en els descobriments científics (p. 284)

Consideracions sobre el paper de la recerca fonamental i la "translacionalitat" de la recerca (p. 285)

En moments de crisi es poden introduir biaixos en les línies de recerca per fer-les més útils als qui tenen capacitat de finançar-la (p. 287). Aquestes circumstàncies de crisi generen precarietat laboral i, de retruc, fan perdre l'interès per la recerca en les noves generacions (p. 289)

Hi ha una gran incultura científica entre les elits (p. 291)

Alguns trets de la recerca actual:

1. Es posa en qüestió la llibertat de recerca. Hi ha algunes institucions que donen suport a la innovació pura, com l'Institut Max Planck, a Alemanya, o la Fundació Howard Hugues als USA.
2. La competència entre els equips de recerca ha esdevingut "violenta".
3. Mercat de treball molt competitiu (salaris i condicions de treball) de manera que és difícil estabilitzar grups de recerca.
4. S'ha de revisar el sistema de publicacions. El sistema Open access potser té més inconvenients dels que pot semblar a priori.
5. Penetració cada cop més important de la indústria en les publicacions. Efecte de publicitat i efecte d'emmirallament tecnològic.

La democràcia i la gestió del llarg termini. Pierre Rosanvalon.

Les régimes démocratiques ont du mal à intégrer le souci du long terme dans leur functionnement (p. 299).

La preferència pel present marca l'horitzó polític de les democràcies: Condorcet (1743-1794) ja parlava de la "democràcia immediata" (p. 299)

Cinc mesures per mitigar el "curt-placisme":

1. Introduir principis de llarg-termini en l'ordre constitucional.
2. Reforçar i estendre la definició patrimonial de l'Estat: a més del paper de regulador ha de ser el responsable de garantir la conservació de les condicions de la vida en comú. Cal un "estat fort".
3. Posar en marxa una "Acadèmia del futur"
4. Promoure fòrums de participació ciutadana.
5. Crear alguna institució que faci el seguiment a llarg termini.

La democràcia progressa fent-se més complexa i esdevenint més reflexiva (p. 307)

L'esperit crític és el motor del coneixement... però sense mètode, l'esperit crític es desvia (p. 312). Cal evitar el relativisme "negacionista" que posa en el mateix pla la ciència i l'opinió i contribueix a minar el desig positiu sobre el llarg termini.

Badar entre llibres: sobre comunicació científica.

Badar, en el sentit d'abstreure's, encantar-se, mirant alguna cosa pot servir per justificar la primera accepció d'aquesta paraula: descloure, obrir. Badar per una llibreria, sense prejudicis ni intencions prèvies, és una oportunitat per obrir portes intel·lectuals. El plaer de trobar un llibre inesperat no té preu.

Badant per la Llibreria Sauramps de Montpeller he trobat aquest llibre: Science et démocratie.

Aquest llibre, sota la direcció de Pierre Rosanvallon, recull les conferències que es van celebrar el mes d'octubre de 2013 al Collège de France, amb el mateix títol.

El títol i el director del recull van fer que la decisió fos instantània. Més endavant resumiré el llibre, però puc estar-me de comentar un capítol dedicat a la informació científica "Que peut faire et que fait le journaliste scientifique", l'autor del qual és el periodista Hervé Morin (@hervenirom), director del suplement de ciència i salut del diari Le monde.

La informació sobre ciència i medicina pressuposa que els autors es regeixen per la raó en la cerca de la veritat i el bé comú. Però, com en totes les activitats humanes, hi ha influències econòmiques, polítiques o de prestigi professional.

Hi ha molts problemes per poder identificar la informació científica de qualitat. Morin suggereix tenir en compte aquests elements:

1. "Infobesitat": més de 28.000 revistes científica amb quasi dos milions d'articles publicats, amb un creixement del 5% anual (p. 269). (l'Alfons Cornella d'això en diu "infoxicació"). Aquest coneixement només es pot gestionar amb filtres. No és una decisió fàcil, però cal treure el coneixement que hi ha en aquest allau de comunicació.

2. "Control de qualitat": els treballs més innovadors (més "trencadors") tenen més visibilitat (encara que no siguin els millors). Però una visió molt conservadora per garantir la qualitat pot amputar la innovació.

3. "Conflictes d'interès" La major part dels professionals en tenen de conflictes d'interès (el 100% dels experts en patologia del son reconeixen que tenen relacions amb la indústria). Hi ha conflictes d'interès molt perversos, com els que fa servir la indústria tabaquera que en lloc de negar els efectes del tabac es dedica a "sembrar dubtes científics".

4. "Credibilitat". La credibilitat de la font d'informació és crucial, ja sigui un periodista o un professional.

5. "L'era del trolls". L'aparició del comentarista "frenètic" (p. 277) és un fenomen de l'era digital. No és fàcil de controlar. Se m'acut que el fenomen troll pot ser una versió moderna del rumor.

6. "La veritat i la falsedat". És més difícil definir la "veritat" que identificar "errors". En qualsevol cas, allò que s'ha d'evitar confondre les opinions amb els fets (p. 279)

Malgrat tot, i això no és fàcil, s'ha de mantenir l'esperit obert a les novetats i a les postures minoritàries.

En definitiva, la informació que genera el món sanitari, si comptés amb filtres idonis, vetllés per la qualitat (sense ofegar les novetats), fos explícita en allò que fa referència als conflictes d'interès, neutralitzés els trolls i tingués sempre present la diferència entre opinions i fets, segurament seria molt útil per la ciutadania.

I tot això, només per badar per una llibreria de Montpeller!

The Rise and Fall of Modern Medicine (1)

LeFanu, James. The Rise and Fall of Modern Medicine. New York. Basic Books. 2012 (p. 513)

James LeFanu escriu habitualment sobre temes mèdics (Doctor's Diary) al diari The Telegraph. És un heterodox, fins al punt que és crític amb el darwinisme, sense ser creacionista (això que sigui crític amb el  darwinisme em provoca una certa prevenció...).

En qualsevol cas, he llegit d'una tirada el llibre The Rise and Fall of Modern Medicine i m'ha semblat molt suggerent. La tesi central parla del desenvolupament espectacular de la Medicina després de la Segona Guerra Mundial i de les contradiccions d'aquest desenvolupament. L'autor també sosté que, a partir dels anys 80's, tot aquest desenvolupament s'ha alentit i estem en una fase de contradiccions i estancament:

• metges desil·lusionats, quan mai la Medicina no havia estat tant desenvolupada, 
• pacients escèptics (quan la salut de la població mai no havia estat tant bona)
• interès per la medicina alternativa
• increment espectacular del cost de l'atenció sanitària, sense una proporció amb els beneficis assolits.

En faré un resum exhaustiu d'aquest llibre.

Fins quan els hospitals seguiran treballant en horari escolar?

Al diari The Guardian hi ha una notícia molt interessant. El NHS es proposa mantenir l'activitat dels dispositius assistencials durant els 7 dies de la setmana.

The Department of Health said: “Patients expect to receive the same standard of care regardless of the day of the week. A seven-day NHS service will speed up diagnosis and discharge times as well as reducing the amount of time patients need to spend in hospitals at weekends.... 

Sembla molt raonable. A més, des de fa molts anys sabem que ingressar per una causa greu a l'hospital durant el cap de setmana és molt més perillós. Els metges britànics no hi estan gens d'acord, però. Al·leguen problemes de seguretat (però també es demanen de quina manera es pagarà aquesta estratègia)

Ara bé, costa d'explicar el manteniment de l'horari escolar en els dispositius assistencials, especialment els hospitals, quan hi ha llistes d'espera (i equipaments molt cars infrautilitzats) o quan hi ha pacients ingressats que no sabem què tenen.

Una altra cosa és de quina manera es fa això de treballar set dies a la setmana. Tots els serveis a la vegada i al mateix ritme? Quin és el sostre d'ús segur d'utilització d'alguns dispositius com els quiròfans? Quin impacte real té sobre la salut de la població?

Potser caldria començar per alguns serveis "non-stop" per als pacients més greus/fràgils/inestables (en paral·lel a les unitats de cures intensives) i  per donar resposta als pacients que no sabem què tenen. Potser es podrien mantenir sense interrupció els elements bàsics de diagnòstic (laboratori, imatge...). Tot això es podria fer d'una manera flexible al llarg de l'any.

En qualsevol cas, l'horari escolar ha de ser pels estudiants (de moment, que tot pot canviar).

Benvinguts al misteri del llindar

No s'ha de ser massa viu per intuir que el 2015 serà un any dens, incert i perdurable. Una any d'una densitat oliosa que, en alguns moments, pot ser un llast fatigós, insofrible i excessiu. Un any d'incerteses i ple d'inseguretats, amb la sensació quotidiana que el volant del cotxe el tens molt lluny de les teves mans. L'any 2015 no serà un punt i final. El 2015 s'allargarà tant que potser serà el primer any que tindrà més de dotze mesos.

Començo aquest bloc amb el compromís d'escriure quatre coses periòdicament (però sense cap regularitat establerta), com a mínim fins el 31 de desembre de 2015. El bloc el compartiré amb qui li plagui (en l'arriscada suposició que pugui interessar algú) i comentaré les quatre coses que faig: mirar d'entendre la naturalesa humana a través de la salut i la malaltia (i la pràctica de la Medicina), llegir quatre llibres (sense restriccions ni de temàtiques ni d'autors, és a dir, amb un desordre colossal) i comentar la vida quotidiana anònima, rutinària i exigua (en el sentit d'insignificant).

La justificació del títol és doble. Richard Sennett, en el magnífic llibre L'espai públic. Un sistema obert, un procés inacabat. (Barcelona. Arcadia Editorial. 2014) parla de la diferència entre el llindar i la frontera. Aquest és l'origen del meu interès sobre el concepte "llindar". Sennett, per definir-los, equipara els llindars i les fronteres amb una  membrana i una paret. Els llindars són les zones d'activitat, d'intercanvi i també d'una certa tensió. La frontera és l'aïllament. "L'urbanisme del segle XX ha servit més coma instrument per crear fronteres que no pas llindars" (p. 35). Viure al llindar és viure, en part, a la intempèrie. Però viure al llindar és l'única oportunitat d'observar l'horitzó des de la primera línia. Des de la perspectiva del sistema sanitari llindar i frontera es pot aplicar a la vida quotidiana sense haver de fer massa filigranes. La frontera de les especialitats o dels àmbits assistencials és clara. Els problemes complexes només es poden abordar des del llindar: porositat, intercanvi, heterogeneïtat, barreja. 

L'impuls definitiu a la necessitat d'aprofundir en la idea del llindar es produeix per sorpresa, la Nit de Nadal. A Santa Maria del Mar, a punt d'escoltar amb atenció el Cant de la Sibil·la, amb la intervenció de la Coral Sinera (@CoralSinera), fan una introducció poètica amb la lectura de diversos poemes de Salvador Espriu (1913-1985). Sorprèn una mica això de triar poemes del llibre Setmana Santa per llegir la Nit de Nadal. Però un dels poemes em retorna a la idea del llindar.

Matí de Pasqua (poema XXXVI, del llibre Setmana Santa)

“Es va dreçar l’enigma nou, 
quan més silenci estén la nit. 
Dones fidels varen vetllar
i just a l’alba feien ja camí, 
ben juntes en el plor,
fins el misteri del llindar”.

El misteri del llindar no és el mateix que el llindar del misteri. El "llindar del misteri" pressuposa que en algun punt hi ha la solució. El "misteri del llindar" pressuposa que no hi ha solució (que no hi ha, com a mínim, una solució única), i que tot es va construint i destruint i que existeix un espai on els límits (els llindars) són porosos i variables.

D’aquí ve el títol del bloc que començo avui: "misteri" i "llindar". Vaja, un bloc sobre la incertesa, la sorpresa, les preguntes, i amb molt poques respostes.