Amb la culpa a l'esquena.

No crec en la redempció dels pecats. Els pecats van a la motxilla i els has d’arrossegar com el captaire de la cantonada de casa, que porta la casa a l’esquena. A la crisi d’ara hi ha molts pecats i molts pecadors. Però el pecat que més em dol és el que es comet sobre els innocents. La crisi encotilla la il·lusió dels joves d’una manera arbitrària, injusta i injustificable. Més de la meitat sense feina, els qui en tenen, temporal i mal pagada i, de vegades, amb la humiliació afegida de tenir la sensació que has de donar les gràcies per accedir a les engrunes.

Ningú no pot dir que és aliè a la situació del món. La contribució a l’estat del món no és homogènia, és clar. Però ningú no és foraster o acabat d’arribar. Diuen que aquest és un any crucial. Diuen que cal votar amb molt de seny i amb visió de futur. No vull tornar a pecar. Ara mateix no crec que a l’hora de sopar li pugui dir a la meva filla quina és la millor opció de futur. No tinc la poca-vergonya de pensar que sé quina és la millor opció. Tot el contrari, l’única redempció possible és demanar-li a ella de quina manera puc contribuir al seu futur. I això no és retòrica. Es concreta amb una pregunta molt senzilla: en aquest any crucial, quina opció vols que voti per contribuir a bastir el teu futur? Aquest any només votaré l'opció política que em suggereixi la meva filla.