Sap greu haver de pensar en els límits

Ha de quedar clar que allò que es fa amb el llapis (o amb la tecla) no es pot resoldre amb sang. De cap manera. Ja s'han dit prou coses aquests dies al voltant dels fets de Paris. Però, he sentit persones aparentment assenyades que sostenen que si saps que has d'ofendre potser millor no fer segons què. És el principi del respecte. Suposem que aquest és un bon discurs. Què vol dir "ofendre"? Com es mesura l'ofensa i fins on puc tibar sense trencar?

Sempre hi ha una primera vegada. El 1988 a TVE van fer un gag sobre la Moreneta i el president de la Generalitat (i també es burlaven del Barça). Va causar un gran escàndol. S'havien passat els límits i la gent d'aqui es preguntava si el mateix programa ho faria amb una altra mare-de-deu que no fos la d'aquí. O potser, si gosarien fer-ho amb el monarca. El programa Polònia s'emet a TV3 des del 2006 (i fan sàtires bastant més dures que les de finals dels 80's). De límits n'hi ha, però avançar sense fregar l'altra banda dels límits em costa d'entendre.

La revista Études, dels jesuïtes francesos, ha publicat un article amb quatre vinyetes de Charlie Hebdo que ridiculitzen valors del catolicisme. Molts dels comentaris són favorables, en el sentit de donar testimoni de tolerància. Però n'hi ha un que fa notar que ells mateixos, els jesuïtes, s'han imposat límits i no han seleccionat alguna de les vinyetes més ofensives (aquesta de l'enllaç em sembla especialment ofensiva).

En un comentari que no sé localitzar algú feia referència a la impossibilitat de publicar vinyetes d'aquesta mena en els campus universitaris americans perquè, diuen, "poden incitar a l'odi". Molta subjectivitat. Com quan algú comença a parlar del dret a la vida i en contra de l'avortament, per exemple.

No els sé dibuixar, però, de límits, segurament n'hi ha d'haver. Però potser val més que n'hi hagi pocs i lluny.