Camí de Malars

El camí de Malars va de Roda a la Colonia de Malars i arriba fins a Manlleu. Sota el pont Nou, allà on encara queda com a testimoni el pou de ca l'Hostelà (jo sóc el nét de la Pepa de ca l'Hortelà) comença el camí. Fa fred, però la boira comença a dissipar-se. M'agraden els dies d'hivern, freds, amb el sol tímid que t'acarona. Com diu en Pere Gimferrer, fent el camí de Malars fa més de trenta-conc anys "...no era pas aquell sol violent i impúdic de l'estiu, flamejant i fort; era un  sol persuasiu, , íntim, que dóna escalf i arrecera..." (Dietari 1979-1980, Edicions 62). El color de la terra és el color de l'hivern. Tot té color de la terra, els arbres, les branques, els camps.

El pit-roig (Erithacus rubecula) és un dels que desafia el marró dominant amb el pit vermell ataronjat.

Camí plàcid. Trist. Pensant en els nens, les dones i els vells que han matat amb armes automàtiques quan no podien fugir a prou velocitat per evitar els vehicles, De tants morts no els han pogut ni comptar. Parlen de més de dos mil cadàvers. I els que han mort ni tant sols feien servir el llapis per dibuixar blasfèmies. Molt més senzill, eren a casa, en un mal lloc, tal com sembla pels resultats. El relat és terrible. Nigèria és lluny, pero els autors i els motius no són gaire diferents als dels fets de Paris, Mitja pàgina a tot estirar en els nostres diaris.

En cap lloc no he llegit que les autoritats han d'anar a l'enterrament.

Les dades ajuden a definir la magnitud dels problemes. Però les dades no igualen. 20 i 2000 no reben la mateixa resposta, ni tan sols una resposta proporcional. I el problema no és massa diferent.