Steven Chu (1948), premi Nobel de Física el 1997 va ser secretari d'Energia en el govern Obama del 2009 al 2013. S'ha interessat per les energies renovables i pel canvi climàtic. En el primer capítol diu coses interessants sobre la gestió que fan els governs quan han de fer front a grans catàstrofes.
- És important que hi hagi algun científic en actiu en els nivells més alts de l'administració política (p. 20).
- Les organitzacions burocràtiques són massa lentes per fer front a les urgències (p. 21)
La fracturació hidràulica o hidrofracturació (fracking) modifica l'equilibri mundial de la producció i perturba considerablement els interessos financers (p. 62)... i si no es prenen les mesures adequades pot tenir un gran impacte negatiu en les capes d'aigua subterrànies.
L'expert, el conseller i el decisor.
L'expert identifica els límits d'allò que és possible (p. 66). L'excessiva confiança en l'expert porta a una direcció "tecnocràtica" de la societat (p. 68). En la relació entre la societat i els científics sempre hi ha intermediaris (especialment els qui condicionen i modulen l'opinió pública (p. 70)
El primer pecat de l'expert és creure's infal·lible (p. 75). El segon pecat és creure que té capacitat de decisió en funció dels seus coneixements científics (qui decideix és el polític, en funció de la representació de la societat que li ha estat donada a la urnes). En cap cas la legitimitat científica no ha d'estar per sobre de la legitimitat democràtica (p. 77)
Veritat científica i veritat legal.
Al llarg de la història s'han volgut fer lleis "justificades" per la ciència. Trofim Lyssenko (1898-1976) va definir la "ciència oficial" (i va fer empresonar els científics dissidents), o la llei sueca d'eugenèsia va estar vigent fins el 1976.
Un tema clau és la resposta legal davant la incertesa de la ciència: el principi de precaució (p. 97).
Innovació (Helga Nowotny)
Le fossé entre initiés et profanes existe depuis la nuit des temps (p. 113)
La societat respecta la ciència però un dels problemes que s'han de resoldre és de quina manera es fa front als conflictes d'interès. És molt important la informació sobre la ciència, però la informació tota sola no fa canviar l'actitud (p. 123)
"El milagro de los Santos Cosme y Damián", un trasplantament al segle XVIII, pintura de Fernando del Rincón (1460-1525?)
Aquesta imatge serveix per parlar de medicina reparadora versus medicina regeneradora (p. 148)
Ciència i societat civil
La societat dubta que el procés tècnic sigui sempre controlable i beneficiós (p. 230). En recerca, com en totes els altres aspectes de la societat, s'ha de triar. I triar pot ser dolorós (p. 234). Triar significa anticipar les conseqüències, identificar qui patirà els efectes més durs i construir coalicions socials que puguin dur a terme els projectes (p. 234).
Aquesta relació entre ciència i societat haurà de respondre algunes preguntes importants. De quina manera s'ha de fer front a la malaltia i a la mort en el moment que les despeses en salut són molt més elevades que els ingressos? (p. 235). L'autor es pregunta si és sostenible el nostre model actual?
Conferències de ciutadans.
El 1998 el Parlament francès va organitzar una "conferència de ciutadans" (catorze ciutadans triats a l'atzar) per prendre decisions al voltant dels organismes modificats genèticament. L'atecedent eren les "conferències de consens" que es van prodigar en l'àmbit mèdic durant els anys 70's a als USA. Les "conferències de ciutadans" es situen en el marc conceptual de la "democràcia deliberativa".
Els organitzadors es van quedar impressionats per la capacitat dels profans, que s'han format ràpidament, per fer-se càrrec de qüestions molt complexes (p. 245). Aquestes són algunes de les característiques de les "conferències de ciutadans" (CdC):
- Les CdC no poden desenvolupar capacitats de "contra-rèplica" a les exposicions dels experts (i no són equiparables al paper que poden jugar, per exemple, les associacions de pacients).
- Les CdC no generen coneixement científic.
- El sentit comú que poden generar les CdC es pot transformar en "saviesa política" (p. 250).
- Les CdC aporten elements de consens a l'hora de prendre decisions i són una bona contrbució al debat públic
Els components de les CdC són:
- El "promotor": l'organisme que fa l'encàrrec (sol ser una autoritat pública).
- L'organitzador, que prepara el marc conceptual, recluta els participants i dona suport tècnic.
- Els experts, científics i no científics.
- Els garants del procés, que han de ser independents.
- Periodistes i població general, que hi poden estar convidats.
- Participants en el CdC triats a l'atzar. (p. 252)
Comunicació científica. (veure el post del dia 6 de gener)
Per què serveix la ciència?.
L'atzar juga un paper molt important en els descobriments científics (p. 284)
Consideracions sobre el paper de la recerca fonamental i la "translacionalitat" de la recerca (p. 285)
En moments de crisi es poden introduir biaixos en les línies de recerca per fer-les més útils als qui tenen capacitat de finançar-la (p. 287). Aquestes circumstàncies de crisi generen precarietat laboral i, de retruc, fan perdre l'interès per la recerca en les noves generacions (p. 289)
Hi ha una gran incultura científica entre les elits (p. 291)
Alguns trets de la recerca actual:
- Es posa en qüestió la llibertat de recerca. Hi ha algunes institucions que donen suport a la innovació pura, com l'Institut Max Planck, a Alemanya, o la Fundació Howard Hugues als USA.
- La competència entre els equips de recerca ha esdevingut "violenta".
- Mercat de treball molt competitiu (salaris i condicions de treball) de manera que és difícil estabilitzar grups de recerca.
- S'ha de revisar el sistema de publicacions. El sistema Open access potser té més inconvenients dels que pot semblar a priori.
- Penetració cada cop més important de la indústria en les publicacions. Efecte de publicitat i efecte d'emmirallament tecnològic.
La democràcia i la gestió del llarg termini. Pierre Rosanvalon.
Les régimes démocratiques ont du mal à intégrer le souci du long terme dans leur functionnement (p. 299).
La preferència pel present marca l'horitzó polític de les democràcies: Condorcet (1743-1794) ja parlava de la "democràcia immediata" (p. 299)
Cinc mesures per mitigar el "curt-placisme":
- Introduir principis de llarg-termini en l'ordre constitucional.
- Reforçar i estendre la definició patrimonial de l'Estat: a més del paper de regulador ha de ser el responsable de garantir la conservació de les condicions de la vida en comú. Cal un "estat fort".
- Posar en marxa una "Acadèmia del futur"
- Promoure fòrums de participació ciutadana.
- Crear alguna institució que faci el seguiment a llarg termini.
La democràcia progressa fent-se més complexa i esdevenint més reflexiva (p. 307)
L'esperit crític és el motor del coneixement... però sense mètode, l'esperit crític es desvia (p. 312). Cal evitar el relativisme "negacionista" que posa en el mateix pla la ciència i l'opinió i contribueix a minar el desig positiu sobre el llarg termini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada