Un cop superats uns
mínims bàsics, la mesura de la qualitat no és gens fàcil. Divendres passat vaig
assistir a la jornada “Pacients & Qualitat Assistencial” organitzada pel
Departament de Salut. Una de les primeres presentacions va ser al voltant de la
Central de Resultats. La Central de Resultats és una fita molt important del
Departament: transparència i disponibilitat de dades. En la presentació es
mostren bons resultats malgrat la situació precària, incerta i immerescuda. Des
de l’auditori, una persona amb un familiar amb problemes mentals, pregunta com
pot ser que es mostrin bons resultats si en el cas de les malalties mentals les
insuficiències i el malestar dels professionals són evidents. Resposta difícil.
En primer lloc queda clar que les grans xifres no ho expliquen tot. Els “ingressos
evitables” (sense entrar en la conveniència d’aquest concepte) expliquen allò
que expliquen i no una altra cosa, per posar un exemple. Els indicadors
generals, malauradament, no identifiquen prou bé els més vulnerables.
Per altra banda,
costa d’explicar bons resultats en el context d’una crisi tan profunda i llarga
com la que vivim. Tècnicament no sorprèn que en cinc anys no es detectin canvis
significatius en els indicadors generals. A l’informe SESPAS 2014 es fa palès
que la mortalitat no ha augmentat malgrat la precarietat, però ha disminuït la
freqüentació, especialment a l’atenció primària. Però, ara a Barcelona, cinc parades de metro representen diferències de cinc anys en l’esperança de vida i
per primera vegada hi ha una disminució en l’esperança de vida en el conjunt de
l’estat. Aquest fet és especialment important perquè a l’estat espanyol, des
del 1900 i sense comptar en parèntesi de la Guerra civil, l’esperança de vida s’incrementava
cada any. En definitiva, sembla ingenu pensar que la crisi no afecta la salut.
Segurament no tenim instruments prou sensibles per a mesurar-ho i això és allò
que fa por: el perill camuflat. La nutrició infantil inapropiada segur que té
impacte en la salut a llarg termini. La disminució de la freqüentació no vol
dir necessàriament que sigui per deixar de consultar per causes poc importants.
Els desnonaments segur que afecten les salut de les persones que els pateixen.
La segona idea és
que, de vegades, em fa la sensació que els metges i els tècnics de l’administració
parlem de coses que no interessen a la ciutadania. En un auditori heterogeni
parlar de programes de control de qualitat amb percentatges d’èxit superiors al
90% sembla desproporcionat, artificial i desubicat. Una piulada de @ibelchi és
molt clarificadora: “Tinc la sensació “que tots som molt bons i guapos” a la #jornadapacientsqualitat i no em quadra del tot en la meva experiència professional”.
La tercera idea és
que el bany de realitat (i la cura d’humilitat) la posen sempre els pacients. A
la darrera taula de la jornada cinc persones van parlar en nom de les
associacions de pacients. Els missatges per emportar-se a casa són ben clars:
- Els detalls són importants, compten tots els elements del procés assistencial.
- Organització: concentrar els contactes, TIC’s, simplificar els processos burocràtics.
- Atenció centrada en la persona.
- La talla única no serveix per a tothom (especialment als Serveis d’Urgències)
- Posar-se en la pell de les persones: informació, comprensió i acompanyament.
Complex tot
això, però esperançat amb els canvis (em refereixo a Syriza). Ara bé, escèptic, poc amant dels mites i un punt
desconfiat com sóc, aquest cap de setmana tornaré a llegir La granja animal, de
George Orwell (1903-1950)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada