No és (només) la precarietat, és la humiliació!

Els metges joves anglesos han convocat una vaga per protestar per les condicions laborals. No conec a fons el tema, però segons l'article de The Guardian al final han de treballar més hores (el dissabte i unes hores de darrera hora de la tarda es consideren jornada normal) amb un increment salarial poc clar i, sembla, que insuficient.

Sense entrar en detalls, el nucli del problema és de quina manera carreguem el pes de la crisi en el més joves. Unes generacions de joves amb una formació i una preparació que, en conjunt, no té precedents. No convé generalitzar, però, també hi ha una part d'aquestes generacions que ja han après a viure en la precarietat (o com a mínim, a viure d'una manera diferent de la que han viscut els seus pares).

Aquesta queixa dels metges joves anglesos em fa pensar que el problema és més ampli. Hi ha un conjunt de feines que fan aquestes generacions amb una alta preparació universitària en les que es produeixen fenòmens semblants: externalització de serveis, contractes precaris, respostes impròpies quan hi ha la més mínima queixa ("no et queixis que tenim una pila de CV esperant..."), unes exigències de disponibilitat que fan difícil planificar la formació i el lleure... Ofertes de treball amb retribucions de 5€/hora a professionals amb graus d'ingenyeria o biologia (amb domini de l'anglès, català i castellà), per exemple.

És per això que m'inclino a pensar que el problema més greu no és la precarietat (que n'és de greu, i molt). A mi em dol més la humiliació.